"Un (fet) de molts" o "a partir de la unió de varis"...
Serveix per indicar que la unió fa la força. A més a més, és una de les 3 frases llatines de Virgili que figuren a l'escut dels Estats Units d'Amèrica; les altres dues són: Novus ordo seculorum ("Una nova era") i Annuit coeptis ("Ha afavorit la nostra empresa").
dissabte, 29 de març del 2008
Nosce te ipsum
"Coneixe't a tu mateix"...
Aquesta és la traducció llatina d'una inscripció grega que es trobava gravada al frontispici del Temple de Delfos.
Hi ha qui l'atribueix a Tales, Solón i fins i tot a Sócrates.
Sigui com sigui, és lògic pensar que abans de provar de conèixer als que ens envolten és prudent i coherent conèixer-se a un mateix.
Aquesta és la traducció llatina d'una inscripció grega que es trobava gravada al frontispici del Temple de Delfos.
Hi ha qui l'atribueix a Tales, Solón i fins i tot a Sócrates.
Sigui com sigui, és lògic pensar que abans de provar de conèixer als que ens envolten és prudent i coherent conèixer-se a un mateix.
Homo homini lupus
"L'home és un llop per a l'home"...
Aquesta frase s'utilitza per indicar que els homes solen causar molt mal al seus semblants.
Aquesta idea fou adoptada pel conegut filòsof Thomas Hobbes, que a la vegada s'inspirà en Plauto (Lupus est homo homini).
No podem oblidar les idees de Hobbbes respecte a la necessitat d'establir una autoritat que ens protegeixi de nosaltres mateixos. Segons aquest autor, cal cedir part de les nostres llibertats per garantir la nostra pròpia seguretat i el funcionament de la societat civilitzada.
Aquesta frase s'utilitza per indicar que els homes solen causar molt mal al seus semblants.
Aquesta idea fou adoptada pel conegut filòsof Thomas Hobbes, que a la vegada s'inspirà en Plauto (Lupus est homo homini).
No podem oblidar les idees de Hobbbes respecte a la necessitat d'establir una autoritat que ens protegeixi de nosaltres mateixos. Segons aquest autor, cal cedir part de les nostres llibertats per garantir la nostra pròpia seguretat i el funcionament de la societat civilitzada.
dimarts, 18 de març del 2008
La Soledad
Any: 2007 Gènere: Drama País: Espanya Format: Color Durada: 130 minuts Títol Original: La Soledad Estrena:1/Juny/2007
Direcció: Jaime Rosales Producció: José María Morales / Jaime Rosales / Ricard Figueras Guió: Jaime Rosales / Enric Rufas
Intèrprets:
Sonia Almarcha (Adela) Petra Martínez (Antonia) Miriam Correa (Inés) María Bazán (Helena) Nuria Mencía (Nieves) Jorge Bosch (Carlos) José Luis Torrijo (Pedro) Jesús Cracio (Manolo)
Crítica:
La Soledad és la història de dues dones: Adela i Antonia.
L’Adela és una noia separada que viu en un tranquil poble amb el seu fill Miguelito.
Cansada de la monotonia decideix marxar a Madrid, on compartirà pis amb en Carlos i la Inés.
L’Antonia viu a Madrid on regenta un petit supermercat i té 3 filles: Inés, Nieves i Helena. L’harmonia familiar es veurà afectada per un càncer i els interessos econòmics.
Un 30% de la pel·lícula de “La soledad” ha estat rodat amb el sistema polivisió, i això és el que primer nota l’espectador. Segons el director, amb aquesta tècnica es vol explorar una nova forma de percepció: “Pienso que una de las funciones primordiales de toda creación artística es, precisamente, la de crear nuevas formas de percibir lo que quiere contar el artista. Por eso quise explorar la polivisión como nueva forma de percepción.”
També és curiós veure que a la cinta només hi ha plans fixes, enquadraments senzills, que el so que percebem és estrictament diegètic, etc.
La cinta reflecteix els diferents punts de vista i estats d’ànim dels protagonistes. Això s’aconsegueix sobretot mitjançant a la polivisió, els diàlegs, els silencis i el raccord rigorosament continu.
La història no és el més important de la cinta, sinó més aviat la manera en que arriba a l’espectador. La clau per entendre l’experiència proposada és doncs la percepció...
Tot i que la pel·lícula és molt realista pot arribar a confondre i resultar massa llarga per a l’espectador acostumat a un cinema més elaborat i mastegat per a la vista.
És per això que probablement n’hi hauria hagut suficient amb una durada inferior si el que es volia realment era impactar de ple en els sentits del receptor del missatge.
La simplicitat tècnica associada a la partició de la pantalla no és recomanable per a tots els públics. Així doncs, abans de veure aquesta proposta cal un exercici previ on es tingui ben present que es tracta sobretot d’un llargmetratge amb vocació de curtmetratge.
Direcció: Jaime Rosales Producció: José María Morales / Jaime Rosales / Ricard Figueras Guió: Jaime Rosales / Enric Rufas
Intèrprets:
Sonia Almarcha (Adela) Petra Martínez (Antonia) Miriam Correa (Inés) María Bazán (Helena) Nuria Mencía (Nieves) Jorge Bosch (Carlos) José Luis Torrijo (Pedro) Jesús Cracio (Manolo)
Crítica:
La Soledad és la història de dues dones: Adela i Antonia.
L’Adela és una noia separada que viu en un tranquil poble amb el seu fill Miguelito.
Cansada de la monotonia decideix marxar a Madrid, on compartirà pis amb en Carlos i la Inés.
L’Antonia viu a Madrid on regenta un petit supermercat i té 3 filles: Inés, Nieves i Helena. L’harmonia familiar es veurà afectada per un càncer i els interessos econòmics.
Un 30% de la pel·lícula de “La soledad” ha estat rodat amb el sistema polivisió, i això és el que primer nota l’espectador. Segons el director, amb aquesta tècnica es vol explorar una nova forma de percepció: “Pienso que una de las funciones primordiales de toda creación artística es, precisamente, la de crear nuevas formas de percibir lo que quiere contar el artista. Por eso quise explorar la polivisión como nueva forma de percepción.”
També és curiós veure que a la cinta només hi ha plans fixes, enquadraments senzills, que el so que percebem és estrictament diegètic, etc.
La cinta reflecteix els diferents punts de vista i estats d’ànim dels protagonistes. Això s’aconsegueix sobretot mitjançant a la polivisió, els diàlegs, els silencis i el raccord rigorosament continu.
La història no és el més important de la cinta, sinó més aviat la manera en que arriba a l’espectador. La clau per entendre l’experiència proposada és doncs la percepció...
Tot i que la pel·lícula és molt realista pot arribar a confondre i resultar massa llarga per a l’espectador acostumat a un cinema més elaborat i mastegat per a la vista.
És per això que probablement n’hi hauria hagut suficient amb una durada inferior si el que es volia realment era impactar de ple en els sentits del receptor del missatge.
La simplicitat tècnica associada a la partició de la pantalla no és recomanable per a tots els públics. Així doncs, abans de veure aquesta proposta cal un exercici previ on es tingui ben present que es tracta sobretot d’un llargmetratge amb vocació de curtmetratge.
Luna de papel
Any: 1973 Gènere: ComèdiaPaís: Estats Units Format:Color Durada: 102 minuts Títol Original: Paper Moon
Direcció: Peter Bogdanovich Producció: Peter Bogdanovich Guió: Alvin Sargent (Novela de Joe David Brown) Fotografia: László Kovács Música: Indet.
Intèrprets:
Ryan O'Neal (Moses) Tatum O'Neal (Addie) Madeline Kahn (Trixie) John Hillerman (Sheriff) P.J. Johnson (Imogene)
Crítica:
Durant la gran depressió als Estats Units en Moses, un jove “timador”, es dedica a recórrer Kansas amb el seu cotxe carregat de bíblies per tal d’estafar a totes les vídues que sigui possible. En una parada recull accidentalment a Addie, una nena de nou anys que acaba de quedar orfe, per tal de portar-la amb els seus oncles.
Durant el llarg del viatge l’estranya parella aprendrà coses l’un de l’altre...
Aquesta cinta fou la quarta pel·lícula de Bogdanovich, i va significar un gran èxit per al director malgrat els problemes que varen sorgir per l’acord de producció amb la Paramount Pictures. Recordem que mitjançant l’associació amb d’altres directors es va crear la “The Directors Company”, i això significava compartir bona part dels beneficis generats per pel·lícula produïda, cosa que no acabà d’agradar a Bogdanovich en vistes de la fructífera “Paper Moon”.
Aquesta comèdia fins i tot va recollir un òscar gràcies a la interpretació de la joveneta Tatum O'Neal pel seu paper d’Addie. Curiosament els dos protagonistes eren a la vida real pare i filla, així que la química va resultar perfecte per al rodatge.
Bogdanovich va partir d’una història relativament senzilla però equilibrada. El caràcter descriptiu de les seves imatges i el bon disseny de la psicologia dels personatges varen resultar molt eficaços. Així, gràcies a la textura visual permet situar a l’espectador, amb una facilitat relativa, en plena crisi nord-americana: la gran Depressió.
Bogdanovich plasma a “Paper Moon” la seva intenció de mostrar un retrat fidel de la realitat. Això ho aconsegueix mitjançant uns guions elaborats i una escenografia ben pensada.
A través de les pinzellades en blanc i negre aconsegueix traslladar l’espectador en un moment determinat perquè experimenti les sensacions que tenen els protagonistes.
L’esperit clàssic que busca Bogdanovich s’aconsegueix perfectament en aquesta cinta, i queda ben palès el concepte d’autor malgrat el geni dels actors principals.
Tenint en compte l’etapa creativa de l’autor, coincideix plenament en els seus plantejament teòrics i cinematogràfics.
“Paper Moon” pot semblar una pel·lícula senzilla, i de fet ho és. Precisament és això el millor. A vegades amb uns simples elements ben combinats i treballats n’hi ha prou per arribar a l’espectador: la simplicitat pot ser genial.
Direcció: Peter Bogdanovich Producció: Peter Bogdanovich Guió: Alvin Sargent (Novela de Joe David Brown) Fotografia: László Kovács Música: Indet.
Intèrprets:
Ryan O'Neal (Moses) Tatum O'Neal (Addie) Madeline Kahn (Trixie) John Hillerman (Sheriff) P.J. Johnson (Imogene)
Crítica:
Durant la gran depressió als Estats Units en Moses, un jove “timador”, es dedica a recórrer Kansas amb el seu cotxe carregat de bíblies per tal d’estafar a totes les vídues que sigui possible. En una parada recull accidentalment a Addie, una nena de nou anys que acaba de quedar orfe, per tal de portar-la amb els seus oncles.
Durant el llarg del viatge l’estranya parella aprendrà coses l’un de l’altre...
Aquesta cinta fou la quarta pel·lícula de Bogdanovich, i va significar un gran èxit per al director malgrat els problemes que varen sorgir per l’acord de producció amb la Paramount Pictures. Recordem que mitjançant l’associació amb d’altres directors es va crear la “The Directors Company”, i això significava compartir bona part dels beneficis generats per pel·lícula produïda, cosa que no acabà d’agradar a Bogdanovich en vistes de la fructífera “Paper Moon”.
Aquesta comèdia fins i tot va recollir un òscar gràcies a la interpretació de la joveneta Tatum O'Neal pel seu paper d’Addie. Curiosament els dos protagonistes eren a la vida real pare i filla, així que la química va resultar perfecte per al rodatge.
Bogdanovich va partir d’una història relativament senzilla però equilibrada. El caràcter descriptiu de les seves imatges i el bon disseny de la psicologia dels personatges varen resultar molt eficaços. Així, gràcies a la textura visual permet situar a l’espectador, amb una facilitat relativa, en plena crisi nord-americana: la gran Depressió.
Bogdanovich plasma a “Paper Moon” la seva intenció de mostrar un retrat fidel de la realitat. Això ho aconsegueix mitjançant uns guions elaborats i una escenografia ben pensada.
A través de les pinzellades en blanc i negre aconsegueix traslladar l’espectador en un moment determinat perquè experimenti les sensacions que tenen els protagonistes.
L’esperit clàssic que busca Bogdanovich s’aconsegueix perfectament en aquesta cinta, i queda ben palès el concepte d’autor malgrat el geni dels actors principals.
Tenint en compte l’etapa creativa de l’autor, coincideix plenament en els seus plantejament teòrics i cinematogràfics.
“Paper Moon” pot semblar una pel·lícula senzilla, i de fet ho és. Precisament és això el millor. A vegades amb uns simples elements ben combinats i treballats n’hi ha prou per arribar a l’espectador: la simplicitat pot ser genial.
Promesas del Este.
Any: 2007 Gènere: Drama País: USA / Canadà / Regne Unit
Format: Color Durada: 100 minuts Títol Original: Eastern Promises
Direcció: David Cronenberg Producció: Robert Lantos / Paul Webster Guió: Steven Knight Fotografia: Peter Suschitzky Música: Howard Shore
Intèrprets:
Viggo Mortensen (Nikolai Luzhin) Naomi Watts (Anna Khitrova) Vincent Cassel (Kirill) Armin Mueller-Stahl (Semyon) Sinéad Cusack (Helen) Jerzy Skolimowski (Stepan)
Crítica:
Una infermera es proposa buscar la família del fill d’una jove russa que mor en estranyes circumstàncies, poc després de donar a llum. En aquesta recerca es submergirà en els dominis de la màfia de l’Est assentada a Londres i descobrirà tot un entramat d’interessos més enllà de la llei...
“Promesas del Este” es configura com una seriosa aposta del cineasta David Cronenberg després de l’èxit obtingut per “Una historia de violencia”.
Ens trobem davant d’una cinta ben rodada i narrativament coherent que es val d’un llenguatge directe, i sovint bastant cru, per tal de captar l’essència del cantó fosc de la societat occidental.
La posada en escena i l’ambientació són molt correctes, així com les coreografies de lluites (espectacular la baralla al bany turc).
Pel que fa als intèrprets, destaca amb diferència Viggo Mortensen: l’encarnació del mafiós que es debat entre el bé i el mal està molt ben aconseguida, i demostra una vegada més ser capaç d’encarnar els papers més arriscats encara que hagi de sacrificar el seu glamour en alguna que d’altra escena pujada de to.
Malgrat tot això, “Promesas del Este” no deixa de ser una història de mafiosos com qualsevol altre i no aporta cap novetat al gènere en qüestió.
Fins i tot el seu argument arrossega una manca d’originalitat que converteix la pel·lícula en una història que, si bé entreté i alliçona, no és prou complexa com per despertar un gran interès en l’espectador que busqui una experiència diferent.
La part més negativa d’aquesta pel·lícula té a veure amb els estereotips que utilitza el director per caracteritzar els russos, que són presentats com a borratxos, violents, masclistes i racistes en més d’una ocasió.
Així doncs, és un llargmetratge altament recomanat per a tots els amants de l’estil Corleone (assassinats, drogues, lluites entre clans, etc.) i els admiradors/es de Viggo Mortenssen.
Format: Color Durada: 100 minuts Títol Original: Eastern Promises
Direcció: David Cronenberg Producció: Robert Lantos / Paul Webster Guió: Steven Knight Fotografia: Peter Suschitzky Música: Howard Shore
Intèrprets:
Viggo Mortensen (Nikolai Luzhin) Naomi Watts (Anna Khitrova) Vincent Cassel (Kirill) Armin Mueller-Stahl (Semyon) Sinéad Cusack (Helen) Jerzy Skolimowski (Stepan)
Crítica:
Una infermera es proposa buscar la família del fill d’una jove russa que mor en estranyes circumstàncies, poc després de donar a llum. En aquesta recerca es submergirà en els dominis de la màfia de l’Est assentada a Londres i descobrirà tot un entramat d’interessos més enllà de la llei...
“Promesas del Este” es configura com una seriosa aposta del cineasta David Cronenberg després de l’èxit obtingut per “Una historia de violencia”.
Ens trobem davant d’una cinta ben rodada i narrativament coherent que es val d’un llenguatge directe, i sovint bastant cru, per tal de captar l’essència del cantó fosc de la societat occidental.
La posada en escena i l’ambientació són molt correctes, així com les coreografies de lluites (espectacular la baralla al bany turc).
Pel que fa als intèrprets, destaca amb diferència Viggo Mortensen: l’encarnació del mafiós que es debat entre el bé i el mal està molt ben aconseguida, i demostra una vegada més ser capaç d’encarnar els papers més arriscats encara que hagi de sacrificar el seu glamour en alguna que d’altra escena pujada de to.
Malgrat tot això, “Promesas del Este” no deixa de ser una història de mafiosos com qualsevol altre i no aporta cap novetat al gènere en qüestió.
Fins i tot el seu argument arrossega una manca d’originalitat que converteix la pel·lícula en una història que, si bé entreté i alliçona, no és prou complexa com per despertar un gran interès en l’espectador que busqui una experiència diferent.
La part més negativa d’aquesta pel·lícula té a veure amb els estereotips que utilitza el director per caracteritzar els russos, que són presentats com a borratxos, violents, masclistes i racistes en més d’una ocasió.
Així doncs, és un llargmetratge altament recomanat per a tots els amants de l’estil Corleone (assassinats, drogues, lluites entre clans, etc.) i els admiradors/es de Viggo Mortenssen.
El Orfanato.
Any: 2007Gènere: Terror País: Espanya / MèxicFormat: ColorDurada: 100 minutsTítol original: El OrfanatoEstrena 11/Oct/2007
Direcció: Juan Antonio Bayona Producció: Joaquín Padro / Mar Targarona / Guillermo del Toro / Álvaro Augustín Guió: Sergio G. Sánchez Fotografia: Óscar Faura Música: Fernando Velázquez
Intèrprets:
Belén Rueda (Laura), Fernando Cayo (Carlos), Roger Príncep (Simón), Geraldine Chaplin (Aurora), Montserrat Carulla (Benigna), Mabel Rivera (Pilar), Alejandro Camps (Víctor), Andrés Gertrudix (Andrés).
Crítica:
Laura torna a l’orfanat que la va acollir quan era petita per tal de muntar-hi una residència d’acollida per a infants discapacitats amb l’ajuda del seu marit Carlos.
Tot es complicarà quan el seu fill Simón comenci a percebre estranyes presències fruit d’un passat misteriós.
Juan Antonio Bayona, un realitzador publicitari, s’estrena com a director amb aquesta cinta co-produïda pel veterà cineasta Guillermo del Toro.
La pel·lícula està basada en el curtmetratge de terror “7337” (2000) del mateix guionista Sergio G. Sánchez.
Podem afirmar, sense cap mena de dubte, que ens trobem davant d’una història ben dirigida i amb una estructura narrativa coherent. A més a més, compta amb una ambientació força acurada que aconsegueix submergir l’espectador en l’atmosfera terrorífica indispensable per a aquesta mena de films.
No obstant això, la pel·lícula no destaca precisament per la seva originalitat i resulta totalment previsible en tot moment.
El gènere de terror basat en les “conspiracions” d’ultratomba porta anys a les cartelleres cinematogràfiques d’arreu del món: Dark water (2005) (“Honogurai mizu no soko kara”-2002-), The ring (2002) (“Ringu” -1998-), El internado (“Saint Ange”-2004-), etc.
En totes aquestes, per exemple, s’acaba trobant el “cos del delicte” i la darrera (El internado “Saint Ange”-2004-) fins i tot coincideix sospitosament en l’ambientació i el desenllaç del film analitzat.
Així doncs, les similituds entre elles i aquesta producció són proves irrefutables.
Probablement El orfanato hagués tingut una repercussió superior si s’hagués estrenat, com a mínim, 5 anys abans. Tot i això, ja sigui perquè és una pel·lícula espanyola o pels mèrits del director, ha recollit una bona publicitat i unes excel·lents crítiques.
El fet de recrear un mateix producte eternament es paga amb el desgast de l’espectador.
Si durant bastant temps els thrillers esdevenien la punta de llança del cinema (recordem, per exemple, l’impacte de Seven -1995-), en la darrera etapa s’ha optat pel cinema d’ensurts basat en esperits reveladors.
Ens trobem davant una cinta correcte, és cert, però personalment i sense ser un visionari ha estat tal i com me l’havia imaginat abans d’entrar a la sala...
Direcció: Juan Antonio Bayona Producció: Joaquín Padro / Mar Targarona / Guillermo del Toro / Álvaro Augustín Guió: Sergio G. Sánchez Fotografia: Óscar Faura Música: Fernando Velázquez
Intèrprets:
Belén Rueda (Laura), Fernando Cayo (Carlos), Roger Príncep (Simón), Geraldine Chaplin (Aurora), Montserrat Carulla (Benigna), Mabel Rivera (Pilar), Alejandro Camps (Víctor), Andrés Gertrudix (Andrés).
Crítica:
Laura torna a l’orfanat que la va acollir quan era petita per tal de muntar-hi una residència d’acollida per a infants discapacitats amb l’ajuda del seu marit Carlos.
Tot es complicarà quan el seu fill Simón comenci a percebre estranyes presències fruit d’un passat misteriós.
Juan Antonio Bayona, un realitzador publicitari, s’estrena com a director amb aquesta cinta co-produïda pel veterà cineasta Guillermo del Toro.
La pel·lícula està basada en el curtmetratge de terror “7337” (2000) del mateix guionista Sergio G. Sánchez.
Podem afirmar, sense cap mena de dubte, que ens trobem davant d’una història ben dirigida i amb una estructura narrativa coherent. A més a més, compta amb una ambientació força acurada que aconsegueix submergir l’espectador en l’atmosfera terrorífica indispensable per a aquesta mena de films.
No obstant això, la pel·lícula no destaca precisament per la seva originalitat i resulta totalment previsible en tot moment.
El gènere de terror basat en les “conspiracions” d’ultratomba porta anys a les cartelleres cinematogràfiques d’arreu del món: Dark water (2005) (“Honogurai mizu no soko kara”-2002-), The ring (2002) (“Ringu” -1998-), El internado (“Saint Ange”-2004-), etc.
En totes aquestes, per exemple, s’acaba trobant el “cos del delicte” i la darrera (El internado “Saint Ange”-2004-) fins i tot coincideix sospitosament en l’ambientació i el desenllaç del film analitzat.
Així doncs, les similituds entre elles i aquesta producció són proves irrefutables.
Probablement El orfanato hagués tingut una repercussió superior si s’hagués estrenat, com a mínim, 5 anys abans. Tot i això, ja sigui perquè és una pel·lícula espanyola o pels mèrits del director, ha recollit una bona publicitat i unes excel·lents crítiques.
El fet de recrear un mateix producte eternament es paga amb el desgast de l’espectador.
Si durant bastant temps els thrillers esdevenien la punta de llança del cinema (recordem, per exemple, l’impacte de Seven -1995-), en la darrera etapa s’ha optat pel cinema d’ensurts basat en esperits reveladors.
Ens trobem davant una cinta correcte, és cert, però personalment i sense ser un visionari ha estat tal i com me l’havia imaginat abans d’entrar a la sala...
La Jungla 4.0 (Live free or die hard)
Any: 2007 Gènere: Acción País: Estats Units/ Regne Unit Format: Color Durada: 130 minuts Títol Original: Live Free or Die Hard Estrena: 7/Set/2007
Direcció: Len Wiseman Producció: John McTiernan / Arnold Rifkin / Bruce Willis / Michael Fottrell Guió: Mark Bomback / David Marconi / Roderick Thorp / John Carlin Fotografia: Simon Duggan Música: Marco Beltrami
Intèrprets:Bruce Willis (John McClane) Justin Long (Matthew Farrell) Timothy Olyphant (Thomas Gabriel) Cliff Curtis (Director Jefe Miguel Bowman) Maggie Q (Mai Lihn) Mary Elizabeth Winstead (Lucy McClane) Cyril Raffaelli (Rand) Jonathan Sadowski (Trey) Yorgo Constantine (Robert Russo) Zeljko Ivanek (Molina)
Crítica:
L’esperada quarta part de La Jungla (Die hard) no decepcionarà als seus seguidors: Bruce Willis, acció, velocitat, tecnologia, humor, efectes especials, etc.
El policia John McClane segueix sent una icona fins i tot després dels 19 anys que fa que es va donar a conèixer per primera vegada al majestuós Nakatomi Plaza.
Sabem que ara és molt més gran i definitivament calb (de fet mai no va destacar pel seu pentinat) però no hi ha res que ens faci pensar que el producte McClane hagi perdut qualitat o efectivitat.
En aquesta ocasió el nostre heroi ha de protegir el país d’una amenaça terrorista cibernètica que arribarà de la mà de Thomas Gabriel (Timothy Olyphant), un guru informàtic obsessionat en venjar-se del govern dels Estats Units pel tracte rebut.
Quan l’agent McClane és encarregat de recollir el jove hacker Matt Farrell (Justin Long), accidentalment s’adona que hauran de treballar plegats per tal de restablir la situació. Per acabar-ho de complicar, la posada en escena de la filla del policia trasbalsarà tota la història.
Pot ser que al llarg de la cinta es caigui en alguns tòpics i estereotips, que hi hagi escenes exagerades... però el que està clar es que aquesta pel·lícula manté el magnetisme de les anteriors i proposa un argument força interessant tenint en compte els temps que corren i la crisi d’idees que afronta el cinema de Hollywood.
Si les darreres parts d’Arma Letal, Terminator, Superdetectiu a Hollywood o Rocky foren un desastre total, aquesta segueix sent l’excepció que confirma la regla.
La barreja d’humor i acció ha quallat definitivament amb La Jungla 4.0 : "yippie kay aye motherf***er"...
Direcció: Len Wiseman Producció: John McTiernan / Arnold Rifkin / Bruce Willis / Michael Fottrell Guió: Mark Bomback / David Marconi / Roderick Thorp / John Carlin Fotografia: Simon Duggan Música: Marco Beltrami
Intèrprets:Bruce Willis (John McClane) Justin Long (Matthew Farrell) Timothy Olyphant (Thomas Gabriel) Cliff Curtis (Director Jefe Miguel Bowman) Maggie Q (Mai Lihn) Mary Elizabeth Winstead (Lucy McClane) Cyril Raffaelli (Rand) Jonathan Sadowski (Trey) Yorgo Constantine (Robert Russo) Zeljko Ivanek (Molina)
Crítica:
L’esperada quarta part de La Jungla (Die hard) no decepcionarà als seus seguidors: Bruce Willis, acció, velocitat, tecnologia, humor, efectes especials, etc.
El policia John McClane segueix sent una icona fins i tot després dels 19 anys que fa que es va donar a conèixer per primera vegada al majestuós Nakatomi Plaza.
Sabem que ara és molt més gran i definitivament calb (de fet mai no va destacar pel seu pentinat) però no hi ha res que ens faci pensar que el producte McClane hagi perdut qualitat o efectivitat.
En aquesta ocasió el nostre heroi ha de protegir el país d’una amenaça terrorista cibernètica que arribarà de la mà de Thomas Gabriel (Timothy Olyphant), un guru informàtic obsessionat en venjar-se del govern dels Estats Units pel tracte rebut.
Quan l’agent McClane és encarregat de recollir el jove hacker Matt Farrell (Justin Long), accidentalment s’adona que hauran de treballar plegats per tal de restablir la situació. Per acabar-ho de complicar, la posada en escena de la filla del policia trasbalsarà tota la història.
Pot ser que al llarg de la cinta es caigui en alguns tòpics i estereotips, que hi hagi escenes exagerades... però el que està clar es que aquesta pel·lícula manté el magnetisme de les anteriors i proposa un argument força interessant tenint en compte els temps que corren i la crisi d’idees que afronta el cinema de Hollywood.
Si les darreres parts d’Arma Letal, Terminator, Superdetectiu a Hollywood o Rocky foren un desastre total, aquesta segueix sent l’excepció que confirma la regla.
La barreja d’humor i acció ha quallat definitivament amb La Jungla 4.0 : "yippie kay aye motherf***er"...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
