DEIXA'M ENTRAR

Any: 2008 Gènere: Drama/Terror País: Suècia Format: Color Durada: 114 minuts Títol Original: Låt den rätte komma in Direcció: Tomas Alfredson Producció: Carl Molinder / John Nordling Guió: John Ajvide Lindqvist Fotografia: Hoyte Van Hoytema Música: Johan SöderqvistIntèrprets: (Oskar) Lina Leandersson (Eli) Per Ragnar (Hakan) Henrik Dahl (Erik) Karin Bergquist (Yvonne)

Crítica:

Oskar, un nen de 12 anys, viu amb la seva mare en un tranquil poble Suec on no acostumen a passar massa coses. La seva preocupació principal a la vida és l’assetjament que pateix per part d’altres companys de l'escola.

El món que l’envolta aviat es veurà alterat per la presència d’una estranya veïna, i amb el temps s’adonarà que s’està enamorat d’una autèntica vampira.

La pel·lícula està basada en el best seller "Deixa’m entrar", del suec John Ajvide Lindqvist.
No és la primera vegada que el cinema fet a Suècia porta a la gran pantalla algun dels seus llibres més coneguts. Això mateix va passar no fa gaire amb la cinta Arn: el cavaller templer, basat en l’obra literària “La Trilogia de les creuades", de Jan Guillou.
El cinema vampíric sembla estar de moda els darrers anys: cintes com Crepuscle, Underworld, Blade, Entrevista amb el vampir, etc. han mantingut viu l’interès per aquestes criatures de la nit.
És evident que el gènere compta amb força seguidors, i és per això que les grans productores de Hollywood van llençant novetats cinematogràfiques de tant en tant.
Deixa’m entrar no fa por, és més aviat una història d’amor impossible entre dues persones joves, incompreses i solitàries.
La pel·lícula ens endinsa en un ambient fred, fosc i força depriment. És per això que podem entendre certes actituds de l’Oskar.
Hem de tenir en compte que el noi no ho passa bé a l’escola, i que ni tant sols manté una comunicació fluïda amb els seus pares.
L’Eli i l’Oskar connectaran d’una manera especial i profunda, i l’amor que sentiran l’un per l’altre anirà més enllà de la distància que separa vampirs i humans.
Malgrat no comptar amb la promoció, el pressupost i els efectes especials de la famosa Crepuscle, aquesta pel·lícula ens transmet la força i les sensacions necessàries per entendre els sentiments expressats.

Unes quantes paraules ben triades i molta complicitat entre els protagonistes...una combinació magnífica.

TERMINATOR SALVATION

Any: 2009 Gènere: Acció/Ciència Ficció País: Estats Units Format: Color Durada: 115 minuts Títol Original: Terminator Salvation Direcció: McG Producció: Moritz Borman / Victor Kubicek / Derek Anderson / Jeffrey Silver Guió: Michael Ferris / John D. Brancato Fotografia: Shane Hurlbut Música: Danny Elfman
Intèrprets: Sam Worthington (Marcus Wright) Christian Bale (John Connor) Anton Yelchin (Kyle Reese) Moon Bloodgood (Blair Williams) Michael Ironside (General Ashdown)

Crítica:
El dia del Judici Final ja ha passat, i en John Connor és el referent de la resistència humana envers les màquines d’Skynet.
La mare de Connor ja va advertir sobre la majoria de desgràcies que han succeït, però en cap moment va mencionar en Marcus Wright: un home estrany i desorientat que apareix de cop i volta per condicionar el futur.
La desesperada recerca de Kylee Reese, el pare de John Connor, permetrà a Connor i Wright obtenir les respostes que necessiten.

Després de la decepcionant Terminator 3: La Rebel·lió de les Màquines (2003), els seguidors de la saga cibernètica continuaven esperant una cinta que mostrés el futur apocalíptic anunciat ja a Terminator (1984) i Terminator 2: El Judici Final (1991).
Terminator Salvation ens parla de la guerra contra les màquines, ens mostra els líders de la resistència humana, i ens permet veure diferents models de terminators, així com variats enginys d’Skynet per exterminar els humans.
La darrera entrega de la factoria Terminator és un espectacle de pólvora i efectes especials de darrera generació. A més a més, apareixen personatges força interessants: el duel interpretatiu Blade-Worthington (Connor-Wright) es converteix en un al·licient inesperat que resulta enriquidor per a la trama.
Terminator Salvation és una bona cinta de ciència ficció que no enganya l’espectador ocasional, ni defrauda l’espectador incondicional.
Destaquen les constants referències a la segona part: música de Guns ‘n Roses, l’aparició d’un mite, la retallada de Kylee Reese, etc.
Evidentment queda lluny de l’originalitat de Terminator (1984) i es manté distant de l’èpica de Terminator 2: El Judici Final (1991). Però tot i això, és recomanable i serveix per tancar la història encara que deixi un final ben obert.

THE WRESTLER "El lluitador"

Any: 2008 Gènere: Drama País: Estats Units / França Format: Color Durada: 115 minuts Títol Original: The Wrestler

Direcció: Darren Aronofsky Producció: Darren Aronofsky / Scott Franklin Guió: Robert D. Siegel Fotografia: Maryse Alberti Música: Clint Mansell / Bruce Springsteen (cançó).
Intèrprets: Mickey Rourke (Randy 'The Ram' Robinson) Marisa Tomei (Cassidy) Evan Rachel Wood (Stephanie Robinson) Todd Barry (Wayne) Wass Stevens (Nick Volpe) Judah Friedlander (Scott Brumberg) Ernest Miller [III] (El Ayatolah) Mark Margolis (Lenny)

Crítica:
Randy 'The Ram' Robinson fou una estrella de la lluita lliure als anys vuitanta, però malauradament això es va acabar ja fa massa temps. Ara per ara, el lluitador malviu amb el que guanya en combats de 3a categoria i els pocs ingressos que provenen d’una feina en un supermercat.
La seva vida privada no va gaire més enllà del contacte amb d’altres lluitadors i l’amistat amb una stripper anomenada Cassidy.
El món de Randy s’enfonsarà després de patir un atac de cor que el deixa a les portes de la mort, i és aleshores quan haurà d’assumir la nova realitat i meditar sobre el seu futur immediat.

El paral·lelisme entre el personatge Randy 'The Ram' Robinson i l’actor Mickey Rourke són més que evidents: dos famosos que ho han tingut tot i han caigut en desgràcia.
Rourke va destacar en cintes com “El cor de l’àngel” o “Nou setmanes i mitja”, però la seva afició a la boxa el va portar successivament cap a un deteriorament físic i mental que va arruïnar la seva carrera de sex symbol a Hollywood.
“El lluitador” és a la vegada la història de Randy i la història de Rourke; un homenatge a l’actor que va ser i al que podria haver arribat a esdevenir.
Durant la projecció de la cinta, sovint costa distingir entre si estem veient un reportatge o una simple pel·lícula de ficció.
Sigui com sigui, Mikey Rourke és submergeix perfectament en el personatge de Randy. La identificació entre ambdós és senzillament impressionant: es podria dir que és un paper fet a la mida de l’actor, de manera que la seva interpretació resulta fora de sèrie en tots els sentits. Rourke no només actua, sinó que esdevé un autèntic lluitador de wrestling.
La música que acompanya la pel·lícula aconsegueix transmetre emoció a la història. Podem escoltar cançons de grups tant mítics com Scorpions, Slaughter, Cinderella i Guns n’roses, o fins i tot gaudir d’una composició especial del propi Bruce Springsteen.
La banda sonora col·labora generosament en la construcció de les escenes. Hi ha moments cèlebres; com l’aparició en escena de Randy al ritme de la cançó “Sweet child o' mine”(GNR) mentre el públic brama. Observem el retrat d'un heroi caigut però no oblidat, tota una icona de l"american way of life".
Si Mickey Rourke no aconsegueix l’estatueta daurada per la seva interpretació a “El lluitador”, serà impossible que ho pugui fer d’ara endavant. És el paper de la seva vida... és ara o mai.