EL HOBBIT: UN VIATGE INESPERAT

Any: 2012 Gènere: Aventures País: Estats Units-N0va Zelanda Format: Color 3D
Títol Original: The Hobbit: An Unexpected Journey Estrena: 14 de desembre de 2012
Direcció: Peter Jackson, Andi Serkis Producció: Caroline Cunningham, Peter Jackson
Guió: Frank Walsh, Philippa Boyens, Peter Jackson, Guillermo del Toro Música: Nicola Piovani Fotografia: Andre Lesnie
Intèrprets: Ian McKellen, Martin Freeman, Richard Armitage, Ken Stott, Graham, Cate Blanchett, Christopher Lee, etc.

Crítica:

El hobbit Bilbo decideix narrar les seves aventures de joventut, que van tenir lloc 60 anys abans dels fets explicats a El Senyor dels Anells.
Aviat sabrem com el mag Gandalf va pressionar-lo perquè acabés unint-se a una expedició de nans que pretenia recuperar els tresors robats pel drac Smaug.

El Hobbit: un viatge inesperat, és la primera part d’una trilogia cinematogràfica sobre el llibre El Hobbit; obra de l’escriptor d’origen britànic JRR TOLKIEN.

Tot i que originàriament s’havia pensat en Guillermo del Toro com a director, aquest fou descartat per problemes econòmics a la productora MGM, i finalment Peter Jackson posà en marxa el projecte l’any 2010 fent-se càrrec de la direcció del film.
El Hobbit: un viatge inesperat, també és la primera pel·lícula de la història rodada en 48 fotogrames per segon, a diferència del format estàndard, que es roda a 24-25 fotogrames per segon. En teoria, els 48 fps han de contribuir a augmentar la qualitat i el realisme de les imatges projectades.
El primer capítol de la trilogia de El Hobbit conserva el nivell dels seus antecedents més propers, és a dir: les 3 parts de El Senyor dels Anells.
Els 169 minuts que dura aquesta cinta (tràilers a part), ens permeten relaxar-nos al nostre seient (això sí, ben proveïts de coca-cola i de crispetes).
La història, tot i que costa agafar-li el ritme en un començament, aviat serà un espectacle ininterromput d’escenes d’acció i paisatges impressionants.
L’únic punt feble d’aquesta aventura probablement sigui la manca de personalitat d’alguns dels seus personatges, ja que enmig de tants nans un pot tenir la sensació que no acaba de saber qui és qui a banda del mag i el hobbit.
La veritat es que es troben a faltar personatges carismàtics com Aragorn, Legolas o Boromir...
Tot i això es tracta d’una pel·lícula dissenyada genèticament per a aquestes festes i, el que és millor, per a tots els públics.

De ben segur que El Hobbit no decepcionarà als seguidors de Tolkien ni als amants de les aventures carregades de nans, elfs, orcs i d’altres personatges mitològics.

EL CHEF, LA RECEPTA DE LA FELICITAT

Any: 2012 Gènere: Comèdia País: França-Espanya Format: Color
Títol Original: Comme un Chef Estrena: 5 de desembre de 2012
Direcció: Daniel Cohen Producció: Sidonie Dumas
Guió: Daniel Cohen i Olivier Dazat Música: Nicola Piovani Fotografia: Robert Fraisse
Intèrprets: Jean Reno (Alexander Lagarde), Michael Youn (Jacky Bonnot), Raphaëlle Agogué (Beatrice), Julien Boisselier (Stanislas Matter), Santiago Segura (Juan), Salomé Stevenin (Amandine), Serge Lariviere (Titi), Issa Doumbia (Moussa), Bun Hay Mean (Chang), Pierre Vernier (Paul Matter).

Crítica:

L’empresa que dirigeix el restaurant del conegut xef Alexandre Vauclair, pretén introduir la nova cuina molecular a la seva carta. Els propietaris del negoci començaran a pressionar al cuiner perquè afegeixi novetats que puguin satisfer les noves demandes dels crítics.
Alexandre es troba sol i sense idees, i per si això no fos suficient està a punt de perdre la tercera estrella michellin del seu esplèndid restaurant.
Una inesperada trobada amb en Jacky, un jove brillant i admirador declarat de la cuina del xef, ajudarà a l’ Alexandre a defensar la seva cuina tradicional i, a la vegada, aportarà els ingredients necessaris per elaborar una carta que complagui als exigents crítics culinaris.

El Chef, la receta de la felicidad és una comèdia lleugera, una crítica simpàtica a la cuina més esnob basada en conceptes químics i espectaculars.

Es tracta d’una història divertida i entretinguda signada per Daniel Cohen, i que compta amb els mateixos productors del fenomen cinematogràfic francès de l’any 2011: “Intocable”.
La recepta basada en la combinació entre Jean Reno i Michel Yun, amb certs tocs d’un trio multicultural d’actors secundaris, ens ofereix un plat cinematogràfic al gust de l’espectador.

LA VIDA DE PI

Any: 2012 Gènere: Aventures/Drama País: Estats Units Format: Color i 3D
Títol Original: The Life of Pi Estrena: 30 de novembre de 2012
Direcció: Ang Lee Producció: David Womark
Guió: David Magee Música: Michael Danna Fotografia: Claudia Miranda
Intèrprets: Suraj Shrama, Irrfan Khan, Addil Hussain i Gerard de Pardieu.

Crítica:
En Pi Pattel és el fill del propietari d’un zoològic de la Índia que decideix traslladar el seu negoci al Canadà. La família sencera i els animals s’embarquen en un viatge que acabarà en un naufragi.

El jove Pi aconseguirà salvar-se gràcies a un bot que haurà de compartir amb un exòtic passatger: un tigre de bengala.

Basada en la novel·la de l’escriptor canadenc Yann Marttel, ens arriba una història extraordinària que ens parla de supervivència, de religió i d’esperança.

Amb un embolcall de fantasia ens explica les aventures i desventures d’un jove a l’alta mar.
La vida de Pi esdevé un autèntic espectacle visual carregat de colors i contrastos de tota mena gràcies a una fotografia capaç de captivar els paladars més exigents. Amb el 3D podem submergir-nos de ple en algunes de les escenes més impressionants que es poden veure darrerament al cinema. La interacció entre els animals i el protagonista està tan ben aconseguida que sembla més que creïble, gairebé real.
A més a més, tot i que es tracta d’una pel·lícula dirigida a tots els públics, disposa d’un contingut carregat de metàfores, reflexions i filosofia de vida.

El film és un conte moralitzador, una narració a l’estil de Pablo Cohelo o Jorge Bucay: arriba a la gent a través d’una història aparentment senzilla però sorprenent per acabar transmetent les idees  de l’autor.

 

SKYFALL

Any: 2012 Gènere: Acció País: Regne Unit Format: Color
Títol Original: Skyfall Estrena: 31 d'Octubre de 2012
Direcció: Sam Mendes Producció: Barbara Broccoli, Michael G. Wilson
Guió: John Logan, Neal Purvis, Robert Wade Música: Thomas Newman
Intèrprets: Daniel Craig, Judi Dench, Javier Bardem, Naomie Harris, Albert  Finney, Ralph Fiennes, Berenice Marlohe, Helen McCrory, Ola Rapace, Ben Whishaw.
 

Crítica:
La lleialtat de James Bond cap a M es posarà a prova quan el passat d’ aquesta  posi en perill tot l’MI6. L’agent oo7 haurà de fer front a l’amenaça d’un individu que sembla que sempre vagi un pas per endavant.

La missió número 23 de l’espia més conegut del cel·luloide coincideix amb el seu  50è aniversari. Daniel Craig interpreta a Bond per 3a vegada en una aventura que ens portarà per Anglaterra, Escòcia, Turquia i la Xina.

Ja fa anys que es va fer un gran esforç per actualitzar James Bond  als nous temps (introduint-hi, per exemple, un personatge femení com a M).
En aquesta ocasió sembla ser que els guionistes han volgut mostrar una cara més humana de l’heroi creat per Ian Fleming l’any 1952.
És per això que han volgut treballar a fons els aspectes que fan més vulnerable al personatge, destapant-ne la seva vellesa, la seva addició a l’alcohol, els seus problemes a l’hora d’acceptar ordres i els seus traumes encara per resoldre.
Fins i tot han suggerit subtilment que la crisi també afecta l’espionatge, veient retallat el seu pressupost en armament i gadgets tecnològics.
Si al començament de la saga el personatge era tot perfecció i masculinitat, en aquesta ocasió arribarem a sentir pena pel protagonista: serem espectadors de la caiguda del mite i de la seva redempció. 
Skyfall és un retorn al passat, una tornada al classicisme de les pel·lícules d’espies però amb més dosis de crudesa i realitat.
Només hi ha una excepció a aquesta línia dramàtica; el tragicòmic personatge Raoul Silva, interpretat meravellosament per Javier Bardem.

Finalment, cal tenir en compte que tot i els matisos anunciats, els seguidors de la sèrie trobaran el seu producte habitual. El que no està tan clar es que la marca Bond enganxi a les noves generacions, ja que a nivell tècnic ja no és el que era. Recordem que fa anys, difícilment una cinta d’acció estava dotada de l’espectacularitat de James Bond, però ara el món ha canviat...

HOTEL TRANSSILVÀNIA

Any: 2012 Gènere: Animació País: EUA Format: Color i 3D
Títol Original: Hotel Transylvania Estrena: 26 d’octubre de 2012
Direcció: Genndy Tartakovsky Producció: Sony Pictures Animation
Guió: Dan Hageman, Kevin Hageman i David Feiss.
Intèrprets: En la versión original, la pel·lícula comptarà amb les veus d’Adam Sandler (Dràcula), Andy Samberg (Jonathan), Selena Gomez (Mavis), Kevin James (Frankenstein), Fran Drescher, Steve Buscemi, etc.

Crítica:
A finals del segle XIX, cansat de la persecució humana, el comte Dràcula decideix construir un hotel de luxe que aculli tots els monstres del món. Allà es trasllada a viure-hi amb la seva estimada filla Mavis.

Passats els anys, quan arriba el moment de celebrar la festa d’aniversari de la Mavis, el que havia de ser una simple farsa per allunyar la noia dels perills que s’amaguen fora dels murs de l’hotel, acabarà atraient la visita d’un jove humà que captivarà la majoria dels convidats, inclosa la filla de Dràcula...

Hotel Transsilvània és una bona aposta de la companyia Sony pel cinema d’animació, i esdevé un producte molt interessant no només per al consum infantil sinó també per als adults amants dels dibuixos animats.
La versió original del film compta amb veus de famosos tant coneguts com els actors Adam Sandler i Steve Buscemi o la cantant Selena Gómez (que va substituir en l’últim moment a la també cantant Miley Cyrus).
Hotel Transsilvània ens presenta una història força entretinguda amb un repartiment de monstres graciosos i carismàtics (vampirs, homes-llop, zombies, etc.), a més a més de comptar amb una banda sonora d’allò més animada i enganxosa.
Valors com l’amistat, la família o l’amor són presentats d’una manera molt pedagògica gràcies a un bon guió i un munt de gags molt efectius.

Es tracta doncs, d’una pel·lícula ideal per a les festes, sobretot ara que s’apropa el Nadal i els més petits de la casa gaudeixen de molt temps lliure.

La veritat es que agradarà a tots aquells seguidors de les cintes d’animació de qualitat (estil Disney o Pixar), i no es farà gens pesada per als acompanyants; ja siguin pares i mares, germans o padrines.

LOOPER

Any: 2012 Gènere: Ciència Ficció País: EUA / Xina Format: Color Durada: 118 minuts Títol Original: Looper Estrena: 19 d’octubre de 2012
Direcció: Rian Johnson  Producció: Ram Bergman / James D. Stern Guió: Rian Johnson Fotografia: Steve Yedlin Música: Nathan Johnson Intèrprets: Joseph Gordon Joe Bruce Willis Joe futur Emily Blunt Sara Jeff Daniels Abe Perice Gagnon Sid Noah Segan Kid Blue

Crítica:
L’any 2044 els anomenats “loopers” es dediquen a assassinar i fer desaparèixer les persones que els fan arribar des del futur. Els viatges en el temps encara no s’han inventat, però en 30 anys serà possible i estaran prohibits. Les màfies aprofitaran aquesta tecnologia per enviar al passat la gent que volen liquidar.
En Joe, un dels loopers, aviat haurà de tancar un bucle matant el seu Jo del futur a canvi d’una bona recompensa.

Rian Johnson exerceix de director i guionista amb Looper (com ja va fer amb els seus 2 anteriors títols: “Brick” i “The Brother’s Bloom”).

El darrer treball de Johnson és un film de caire futurista que ens planteja la problemàtica dels viatges en el temps i les seves previsibles o imprevisibles conseqüències.
La història de la pel·lícula ens submergeix en un món futurista i decadent, amb desordres públics, violència, drogues, i una societat dominada per les organitzacions criminals.

Es tracta doncs d’una cinta de ciència ficció, però incorporant-hi elements que ens poden recordar  fins i tot el western americà; l’acció es centra a Kansas City, s’usen revòlvers i armes d’un sol dispar, els noms dels personatges són breus i característics, els loopers cobren en lingots d’or o plata, i s’usen un grapat de plans americans. 

El desenvolupament de la història és força clar tenint en compte els problemes que solen arrossegar totes les produccions que juguen amb els viatges en el temps. És per això que podem felicitar el director per la feina ben feta i per no haver descuidat cap mena de detall; ja sigui el guió, la banda sonora o fins i tot el vestuari. Aparentment res ha estat deixat a l’atzar.
A nivell interpretatiu, l’actor Joseph Gordon també mereix una menció especial pel doble treball realitzat: d’una banda la caracterització del personatge Joe, i de l’altra el clonatge de Bruce Willis (l’expressió facial i l’expressió corporal  han estat tant ben aconseguides que podria fer un remake de la primera entrega de Die Hard -La Jungla de Cristal-).

Finalment una pel·lícula de ciència ficció sense fissures. Entreteniment pur i dur però sense excessos d’efectes especials o persecucions automobilístiques interminables.

Resumint, Looper és un producte comercial ben elaborat, i resulta força recomanable per a tots aquells espectadors interessants en la ciència ficció i la desconnexió al cinema.

THE IMPOSSIBLE (LO IMPOSIBLE)

Any: 2012 Gènere: Drama País: Espanya/ EUA Format: Color Durada: 107 minuts Títol Original: The Impossible (Lo Imposible) Estrena: 11 d’octubre de 2012
Direcció: Juan Antonio Bayona Producció: Belén Atienza / Álvaro Augustín / Ghislain Barrois / Enrique López Lavigne Guió: Sergio G. Sánchez Fotografia: Óscar Faura Música: Fernando Velázquez
Intèrprets: Ewan McGregor Henry Naomi Watts Maria Tom Holland Lucas Oaklee Pendergast Simon Samuel Joslin Thomas Geraldine Chaplin Turista

Crítica:
Una família decideix passar el nadal del 2004 a Tailàndia. El que havien de ser unes idíl·liques vacances en unes platges paradisíaques esdevé un malson a causa d’un terrible Tsunami que destrueix tot el que troba al seu pas.

La catàstrofe natural partirà la família en dos, i tots els seus membres faran l’impossible per sobreviure i retrobar-se.

“Lo Imposible” és el segon treball de  Juan Antonio Bayona després de “El Orfanato” (2007), i és la seva primera súper-producció.
Aquesta pel·lícula està basada en fets reals. De fet tracta de les vivències d’una família espanyola durant el desastre al sud-est asiàtic.
El director d’aquest film va conèixer la història de la Maria, l’Enrique i els seus 3 fills Lucas, Manuel i Tomàs, escoltant el seu testimoni a la ràdio, 3 anys després de l’incident.
El repartiment estel·lar del film, amb Naomi Wats i Ewan McGregor al capdavant, donen molta consistència a nivell interpretatiu.
Fins i tot la Maria real, va reconèixer estar molt impressionada amb el treball de l’actriu britànica. De fet, el paper de la mare és el més important de tots.
“Lo Imposible” ens parla de l’instint de supervivència, de la sort, de l’amor i fins i tot del sentiment de culpabilitat.
En resum, la descripció dels fets i dels esdeveniments ocorreguts sembla bastant creïble i pot ser molt impactant, sobretot quan visionem la força del tsunami i les seves conseqüències sobre el territori i els seus habitants.
Cal destacar que el tsunami ha estat recreat d’una manera excel·lent sense l’ús d’animació per ordinador, i això transmet molt realisme a les escenes.
És anecdòtic mencionar que hi havia cartells  a la sala de cinema on s’advertia de que aquesta pel·lícula podia ferir la sensibilitat de l’espectador.
Tornant a la història, cal a dir que l’excés de dramatisme, abusant de les escenes de retrobament i amb una banda sonora orientada a buscar la llagrimeta fàcil de l’espectador més sensible, pot acabar sent una mica irritant.
A més a més, al tractar-se d’una història que es parteix en dues, l’enllaç entre aquestes no acaba de quallar degut a que resten massa coses per explicar.
També és difícil obviar la quantitat de produccions cinematogràfiques d’aquest estil, així que al no ser un tema massa original pot semblar més del mateix.
Tot i això, “Lo imposible” és una pel·lícula ben feta i que serveix per documentar el drama viscut a Tailàndia aquell fatídic desembre. Alhora, és un homenatge a totes aquelles famílies que van patir directa o indirectament alguna pèrdua humana...

RESIDENT EVIL: RETRIBUTION

Any: 2012 Gènere: Acció / Ciència Ficció País: Alemanya / Canadà Format: Color 3D Durada: 96 minuts Títol Original: Resident Evil: Retribution

Estrena Mundial: 20-abr-2012 Estrena Andorra i Espanya: 5 d’octubre de 2012

Direcció: Paul W.S. Anderson Producció: Paul W.S. Anderson / Jeremy Bolt / Don Carmody Guió: Paul W.S. Anderson
Fotografia: Glen MacPherson Música: tomandandy Intèrprets: Milla Jovovich Alice, Sienna Guillory Jill Valentine, Michelle Rodriguez Rain Ocampo, Kevin Durand Barry Burton, Bingbing Li Ada Wong, Johann Urb Leon Kennedy, Oded Fehr Carlos Oliveira, Shawn Roberts Albert Wesker, Boris Kodjoe Luther West, Colin Salmon James One Shade Aryana Engineer Becky Megan Charpentier The Red Queen

 

Actor

Personaje

Crítica:
Alice es desperta altra vegada retinguda en una de les instal·lacions de la Corporació Umbrella.  Amb el suport de vells enemics i algun nou aliat emprendrà una fugida que la portarà a comprendre la magnitud de les conseqüències del perillós Virus T. Durant el seu viatge a través de l’infern creat per Umbrella, visitarà els escenaris més espectaculars i s’enfrontarà a les criatures més temibles.
Aquesta vegada, l’Alice haurà de lluitar per evitar l’extinció de la humanitat.

Recordem que l’origen de Resident Evil (Resident Maligne) té lloc l’any 1996, amb el llançament del vídeojoc de la companyia japonesa Capcom.

Amb el temps, Resident Evil ha esdevingut una franquícia que ha produït tota mena de productes: còmics, novel·les, pel·lícules, jocs, merchandising, etc.
La cinquena part de la nissaga cinematogràfica Resident Evil repeteix en 3D (Resident Evil: Afterlife, la quarta part, fou la primera en usar aquesta tecnologia). L’efecte 3D confereix més dosis de realisme als efectes especials i les animacions generades per ordinador.
Resident Evil 5 és un espectacle audiovisual constant...i es que hi ha poques escenes que no comptin amb alguna mena d’il·lusió o càrrega pirotècnica.
Aquesta entrega de la sèrie no ofereix cap novetat destacada a banda de la reaparició d’antics personatges com ara Rain Ocampo (Michelle Rodríguez), la repetició d’alguns enemics ja clàssics del gènere (Zombis, el monstre de la destral, el monstre de la llengua, etc.).
Finalment, com a anècdota és interessant citar dues coses:
1) Una escena molt semblant a la que té lloc a l’inici de la pel·lícula Dawn of the dead 2004 (Amanecer de los muertos), el remake fet per Zack Syndler de la cinta del clàssic de George A. Romero.
2) La Reina Roja de la Corporació Umbrella cada vegada s’assembla més a Skynet de Terminator. I es que l’extinció de la humanitat pot materialitzar-se a través de les armes biològiques  o de les armes cibernètiques.
Resumint: Més Resident Evil, més monstres, més armes, més coreografies estil Matrix i Kill Bill... i una sisena part en camí!!!

HELL ON WHEELS

1-Hell on wheels (Infierno sobre ruedas) 2011-2012/10 capítols

2-Hell on wheels (Infierno sobre ruedas) 2012/10 capítols

Creada per Joe Gayton i Tony Gayton Dirigida per David Von Ancken, Adam Davidson Intèrprets: Anson Mount, Common, Dominique McElligott, Colm Meaney, Ben Esler, Eddie Spears, Phil Burke. Emissió: AMC. Antena3. Net.

 Crítica:

Western televisiu ambientat a partir de l’any 1865, i que basa el seu fil argumental en la venjança que emprendrà un ex-soldat confederat (Cullen Bohannon) contra els combatents de la Unió que van assassinar a la seva esposa i fill.
El protagonista de la sèrie aviat s’unirà a l’assentament conegut com a “Hell on wheels” de Nebraska, el qual s’encarrega de la construcció del primer ferrocarril trans-continental dels Estats Units d’Amèrica.

 La Guerra Civil americana va iniciar-se l’any 1861 i va acabar el 1865, així que a banda de la venjança personal de Cullen Bohannon, també hi ha molta tensió entre els ex-confederats i els partidaris de la Unió. Per si tot això no fos poc, hi trobem elements que faran més explosiva la convivència a Hell on wheels: indis, esclaus alliberats, immigrants europeus, etc.
Aquesta sèrie, ambientada al Canadà, ens mostra uns paratges extensos i feréstecs. A més a més, acostuma a transmetre’ns sovint una societat plena de contrastos; modernitat, misèria, intolerància, luxe, etc. Tot això, sumat a uns personatges que evolucionen constantment, contribueix a fer-nos partícips de cada trama explicada.
La història barreja fets i personatges reals, com ara el financer Thomas C. Durant (interpretat magistralment per Colm Meaney, una estrella del cinema americà), i ens ofereix les aventures i desventures d’un variat grup humà que ha de mantenir-se unit per tal d’aconseguir la seva fita: construir un ferrocarril que transformi de dalt a baix el país.
Amb un estil que ens pot fer pensar en Deadwood (una altra sèrie de l’oest americà emesa entre 2004 i 2006), Hell on wheels esdevé un producte imprescindible per als seguidors del gènere i els amants de les sèries ben construïdes.

SPARTACUS

1-Spartacus: Blood and Sand (Sangre y Arena) 2010/13 capítols.
2-Spartacus: Gods of the Arena (Dioses de la Arena 2011/6 capítols.
3-Spartacus: Vengeance (Venganza) 2012/10 capítols.

Creada per Steven S. DeKnight (va treballar a Smallville i Buffy Caçavampirs) Dirigida per Michael Hurst (va dirigir capítols d’Hercules i Xena), Rick Jacobson i Jesse Warn. Intèrprets: Andy Whitfield (2011), Liam McIntyre (2012), Lucy Lawless, John Hannah, Peter Mensah, Manu Bennett, Viva Bianca, Erin Cummings.
Emissió: Cuatro. Net.

Crítica:
Sèrie de televisió que repassa la vida del famós gladiador rebel Espartac (113 a.c - 71 a.c originari de la Tràcia, actualment Bulgària, Grècia i Turquia). La sèrie també mostra la vida i peripècies dels seus companys gladiadors i dels romans més pròxims a Espartac: Batiatus, Crixus, Gannicus, Oenomaus, Gaius Claudius Glaber, etc.

La sèrie es va rodar a Nova Zelanda (com altres sèries i pel·lícules que cerquen una ambientació diferent, com per exemple: El Senyor dels Anells) i destaca per l’ús continuat d’efectes especials molt semblants als de l’exitosa  pel·lícula 300 o fins i tot també a Sin City. La seva estètica ens barreja còmic i cinema des d’un punt de vista d’allò més èpic i emocionant.
Destaquem la gran quantitat de sang i fetge a la sèrie, a més a més de mutilacions i càstigs corporals de tota mena.
ADVERTÈNCIA: hi ha una gran quantitat d'escenes amb nus i sexe explícit.
Inicialment, la sèrie fou renovada per fer la segona temporada, però les gravacions dels nous capítols foren aturades ja que al protagonista Andy Whitfield (qui interpretava a Spartacus), li fou diagnosticat un càncer. Aleshores es va anunciar que es filmaria una preqüela de la sèrie, titulada Spartacus: Gods of the Arena (l’origen del ludus, l’escola de gladiadors del romà Batiatus).
Malauradament Andy Whitfield va morir l’11 de setembre del 2012 i Liam McIntyre va acabant substituint-lo a la (de moment) darrera part de la sèrie: Spartacus:Vengeance.
A Spartacus hi trobem lluites constants, però hi ha d’altres elements que la converteixen en una sèrie imprescindible, ja que també ens ofereix intrigues de tota mena, una ambientació captivadora, unes interpretacions a l’alçada de les circumstàncies, i una història verídica que ha esdevingut un mite que ha arribat als nostres dies. La veritat es que si us va agradar la cinta 300, de ben segur Spartacus us encantarà i us enganxarà fins a final.
Per cert, tot i que la sèrie només té 3 temporades, això no significa que s’expliqui completament la vida del mític gladiador. De fet, al tractar-se d’un personatge històric del qual es pot trobar molt informació, sabem que encara hi ha la possibilitat de produir-ne més capítols per arribar a explicar el seu desenllaç.

A ROMA AMB AMOR

Any: 2012 Gènere: Comèdia País: Estats Units / Itàlia / Espanya Format: Color Durada: 112 minuts
Títol Original: To Rome with Love Estrena Mundial: 20-abr-2012
Direcció: Woody Allen Producció: Letty Aronson / Stephen Tenenbaum / Faruk Alatan / Giampaolo Letta Guió: Woody Allen Fotografia: Darius Khondji

Actor

Personaje

Intèrprets:Ellen Page Monica,Woody Allen Jerry, Jesse Eisenberg Jack, Penélope Cruz Anna, Alec Baldwin John, Roberto Benigni Leopoldo, Greta Gerwig Sally, Judy Davis Phyllis, Ornella Muti Pia Fusari, Riccardo Scamarcio Hostelero, Flavio Parenti Michelangelo, Alison Pill Hayley, Alessandro Tiberi Antonio, Alessandra Mastronardi Milly

Crítica:
La pel·lícula tracta sobre 4 històries diferents que tenen lloc a la mateixa Roma: una parella d’italians provincians que es veuran immersos en tota mena d’embolics, el cap de família d’una classe mitjana romana que experimentarà la celebritat, un prometatge italo-americà que servirà per descobrir un talent amagat, i un jove arquitecte que coneixerà l’enamorament.

Aquesta ha estat la darrera producció on Woddy Allen situa els esdeveniments  usant d’escenari una famosa ciutat europea.

Si Vicky Cristina Barcelona ens mostrava passió a la ciutat comtal, i Mitjanit a París ens portava a recórrer el glamur del passat parisenc, en aquest cas A Roma amb Amor ens submergeix plenament en la comèdia i els embolics al més pur estil italià.
És evident que Woody Allen ha trobat una mina d’or gràcies a la promoció cinematogràfica d’algunes de les ciutats més meravelloses i encantadores del món.
A Roma amb amor no s’allunya massa de la tònica de les seves darreres produccions, i segueix apostant fort per la comèdia i el romanticisme.
A més a més s’incideix especialment en fer que l’espectador quedi ben eclipsat pels tresors històrics més coneguts de la ciutat escollida (Fontana di Trevi, la plaça d’Espanya, el Vaticà, etc.).
La pel·lícula agradarà igual o més a tots aquells que van gaudir amb les esmentades Vicky Cristina Barcelona i Mitjanit a París, però no oferirà cap novetat destacada a banda de ser un film de caire més còmic i comptar amb un càsting força variat en procedències i registres (Alec Baldwin, Penélope Cruz, Roberto Begnini, etc.)
Parlem doncs d’una cinta entretinguda i lleugera, amb elements surrealistes i abstractes que faran reflexionar al públic sobre certs aspectes de la vida i la societat on vivim.