LOOPER

Any: 2012 Gènere: Ciència Ficció País: EUA / Xina Format: Color Durada: 118 minuts Títol Original: Looper Estrena: 19 d’octubre de 2012
Direcció: Rian Johnson  Producció: Ram Bergman / James D. Stern Guió: Rian Johnson Fotografia: Steve Yedlin Música: Nathan Johnson Intèrprets: Joseph Gordon Joe Bruce Willis Joe futur Emily Blunt Sara Jeff Daniels Abe Perice Gagnon Sid Noah Segan Kid Blue

Crítica:
L’any 2044 els anomenats “loopers” es dediquen a assassinar i fer desaparèixer les persones que els fan arribar des del futur. Els viatges en el temps encara no s’han inventat, però en 30 anys serà possible i estaran prohibits. Les màfies aprofitaran aquesta tecnologia per enviar al passat la gent que volen liquidar.
En Joe, un dels loopers, aviat haurà de tancar un bucle matant el seu Jo del futur a canvi d’una bona recompensa.

Rian Johnson exerceix de director i guionista amb Looper (com ja va fer amb els seus 2 anteriors títols: “Brick” i “The Brother’s Bloom”).

El darrer treball de Johnson és un film de caire futurista que ens planteja la problemàtica dels viatges en el temps i les seves previsibles o imprevisibles conseqüències.
La història de la pel·lícula ens submergeix en un món futurista i decadent, amb desordres públics, violència, drogues, i una societat dominada per les organitzacions criminals.

Es tracta doncs d’una cinta de ciència ficció, però incorporant-hi elements que ens poden recordar  fins i tot el western americà; l’acció es centra a Kansas City, s’usen revòlvers i armes d’un sol dispar, els noms dels personatges són breus i característics, els loopers cobren en lingots d’or o plata, i s’usen un grapat de plans americans. 

El desenvolupament de la història és força clar tenint en compte els problemes que solen arrossegar totes les produccions que juguen amb els viatges en el temps. És per això que podem felicitar el director per la feina ben feta i per no haver descuidat cap mena de detall; ja sigui el guió, la banda sonora o fins i tot el vestuari. Aparentment res ha estat deixat a l’atzar.
A nivell interpretatiu, l’actor Joseph Gordon també mereix una menció especial pel doble treball realitzat: d’una banda la caracterització del personatge Joe, i de l’altra el clonatge de Bruce Willis (l’expressió facial i l’expressió corporal  han estat tant ben aconseguides que podria fer un remake de la primera entrega de Die Hard -La Jungla de Cristal-).

Finalment una pel·lícula de ciència ficció sense fissures. Entreteniment pur i dur però sense excessos d’efectes especials o persecucions automobilístiques interminables.

Resumint, Looper és un producte comercial ben elaborat, i resulta força recomanable per a tots aquells espectadors interessants en la ciència ficció i la desconnexió al cinema.

THE IMPOSSIBLE (LO IMPOSIBLE)

Any: 2012 Gènere: Drama País: Espanya/ EUA Format: Color Durada: 107 minuts Títol Original: The Impossible (Lo Imposible) Estrena: 11 d’octubre de 2012
Direcció: Juan Antonio Bayona Producció: Belén Atienza / Álvaro Augustín / Ghislain Barrois / Enrique López Lavigne Guió: Sergio G. Sánchez Fotografia: Óscar Faura Música: Fernando Velázquez
Intèrprets: Ewan McGregor Henry Naomi Watts Maria Tom Holland Lucas Oaklee Pendergast Simon Samuel Joslin Thomas Geraldine Chaplin Turista

Crítica:
Una família decideix passar el nadal del 2004 a Tailàndia. El que havien de ser unes idíl·liques vacances en unes platges paradisíaques esdevé un malson a causa d’un terrible Tsunami que destrueix tot el que troba al seu pas.

La catàstrofe natural partirà la família en dos, i tots els seus membres faran l’impossible per sobreviure i retrobar-se.

“Lo Imposible” és el segon treball de  Juan Antonio Bayona després de “El Orfanato” (2007), i és la seva primera súper-producció.
Aquesta pel·lícula està basada en fets reals. De fet tracta de les vivències d’una família espanyola durant el desastre al sud-est asiàtic.
El director d’aquest film va conèixer la història de la Maria, l’Enrique i els seus 3 fills Lucas, Manuel i Tomàs, escoltant el seu testimoni a la ràdio, 3 anys després de l’incident.
El repartiment estel·lar del film, amb Naomi Wats i Ewan McGregor al capdavant, donen molta consistència a nivell interpretatiu.
Fins i tot la Maria real, va reconèixer estar molt impressionada amb el treball de l’actriu britànica. De fet, el paper de la mare és el més important de tots.
“Lo Imposible” ens parla de l’instint de supervivència, de la sort, de l’amor i fins i tot del sentiment de culpabilitat.
En resum, la descripció dels fets i dels esdeveniments ocorreguts sembla bastant creïble i pot ser molt impactant, sobretot quan visionem la força del tsunami i les seves conseqüències sobre el territori i els seus habitants.
Cal destacar que el tsunami ha estat recreat d’una manera excel·lent sense l’ús d’animació per ordinador, i això transmet molt realisme a les escenes.
És anecdòtic mencionar que hi havia cartells  a la sala de cinema on s’advertia de que aquesta pel·lícula podia ferir la sensibilitat de l’espectador.
Tornant a la història, cal a dir que l’excés de dramatisme, abusant de les escenes de retrobament i amb una banda sonora orientada a buscar la llagrimeta fàcil de l’espectador més sensible, pot acabar sent una mica irritant.
A més a més, al tractar-se d’una història que es parteix en dues, l’enllaç entre aquestes no acaba de quallar degut a que resten massa coses per explicar.
També és difícil obviar la quantitat de produccions cinematogràfiques d’aquest estil, així que al no ser un tema massa original pot semblar més del mateix.
Tot i això, “Lo imposible” és una pel·lícula ben feta i que serveix per documentar el drama viscut a Tailàndia aquell fatídic desembre. Alhora, és un homenatge a totes aquelles famílies que van patir directa o indirectament alguna pèrdua humana...

RESIDENT EVIL: RETRIBUTION

Any: 2012 Gènere: Acció / Ciència Ficció País: Alemanya / Canadà Format: Color 3D Durada: 96 minuts Títol Original: Resident Evil: Retribution

Estrena Mundial: 20-abr-2012 Estrena Andorra i Espanya: 5 d’octubre de 2012

Direcció: Paul W.S. Anderson Producció: Paul W.S. Anderson / Jeremy Bolt / Don Carmody Guió: Paul W.S. Anderson
Fotografia: Glen MacPherson Música: tomandandy Intèrprets: Milla Jovovich Alice, Sienna Guillory Jill Valentine, Michelle Rodriguez Rain Ocampo, Kevin Durand Barry Burton, Bingbing Li Ada Wong, Johann Urb Leon Kennedy, Oded Fehr Carlos Oliveira, Shawn Roberts Albert Wesker, Boris Kodjoe Luther West, Colin Salmon James One Shade Aryana Engineer Becky Megan Charpentier The Red Queen

 

Actor

Personaje

Crítica:
Alice es desperta altra vegada retinguda en una de les instal·lacions de la Corporació Umbrella.  Amb el suport de vells enemics i algun nou aliat emprendrà una fugida que la portarà a comprendre la magnitud de les conseqüències del perillós Virus T. Durant el seu viatge a través de l’infern creat per Umbrella, visitarà els escenaris més espectaculars i s’enfrontarà a les criatures més temibles.
Aquesta vegada, l’Alice haurà de lluitar per evitar l’extinció de la humanitat.

Recordem que l’origen de Resident Evil (Resident Maligne) té lloc l’any 1996, amb el llançament del vídeojoc de la companyia japonesa Capcom.

Amb el temps, Resident Evil ha esdevingut una franquícia que ha produït tota mena de productes: còmics, novel·les, pel·lícules, jocs, merchandising, etc.
La cinquena part de la nissaga cinematogràfica Resident Evil repeteix en 3D (Resident Evil: Afterlife, la quarta part, fou la primera en usar aquesta tecnologia). L’efecte 3D confereix més dosis de realisme als efectes especials i les animacions generades per ordinador.
Resident Evil 5 és un espectacle audiovisual constant...i es que hi ha poques escenes que no comptin amb alguna mena d’il·lusió o càrrega pirotècnica.
Aquesta entrega de la sèrie no ofereix cap novetat destacada a banda de la reaparició d’antics personatges com ara Rain Ocampo (Michelle Rodríguez), la repetició d’alguns enemics ja clàssics del gènere (Zombis, el monstre de la destral, el monstre de la llengua, etc.).
Finalment, com a anècdota és interessant citar dues coses:
1) Una escena molt semblant a la que té lloc a l’inici de la pel·lícula Dawn of the dead 2004 (Amanecer de los muertos), el remake fet per Zack Syndler de la cinta del clàssic de George A. Romero.
2) La Reina Roja de la Corporació Umbrella cada vegada s’assembla més a Skynet de Terminator. I es que l’extinció de la humanitat pot materialitzar-se a través de les armes biològiques  o de les armes cibernètiques.
Resumint: Més Resident Evil, més monstres, més armes, més coreografies estil Matrix i Kill Bill... i una sisena part en camí!!!

HELL ON WHEELS

1-Hell on wheels (Infierno sobre ruedas) 2011-2012/10 capítols

2-Hell on wheels (Infierno sobre ruedas) 2012/10 capítols

Creada per Joe Gayton i Tony Gayton Dirigida per David Von Ancken, Adam Davidson Intèrprets: Anson Mount, Common, Dominique McElligott, Colm Meaney, Ben Esler, Eddie Spears, Phil Burke. Emissió: AMC. Antena3. Net.

 Crítica:

Western televisiu ambientat a partir de l’any 1865, i que basa el seu fil argumental en la venjança que emprendrà un ex-soldat confederat (Cullen Bohannon) contra els combatents de la Unió que van assassinar a la seva esposa i fill.
El protagonista de la sèrie aviat s’unirà a l’assentament conegut com a “Hell on wheels” de Nebraska, el qual s’encarrega de la construcció del primer ferrocarril trans-continental dels Estats Units d’Amèrica.

 La Guerra Civil americana va iniciar-se l’any 1861 i va acabar el 1865, així que a banda de la venjança personal de Cullen Bohannon, també hi ha molta tensió entre els ex-confederats i els partidaris de la Unió. Per si tot això no fos poc, hi trobem elements que faran més explosiva la convivència a Hell on wheels: indis, esclaus alliberats, immigrants europeus, etc.
Aquesta sèrie, ambientada al Canadà, ens mostra uns paratges extensos i feréstecs. A més a més, acostuma a transmetre’ns sovint una societat plena de contrastos; modernitat, misèria, intolerància, luxe, etc. Tot això, sumat a uns personatges que evolucionen constantment, contribueix a fer-nos partícips de cada trama explicada.
La història barreja fets i personatges reals, com ara el financer Thomas C. Durant (interpretat magistralment per Colm Meaney, una estrella del cinema americà), i ens ofereix les aventures i desventures d’un variat grup humà que ha de mantenir-se unit per tal d’aconseguir la seva fita: construir un ferrocarril que transformi de dalt a baix el país.
Amb un estil que ens pot fer pensar en Deadwood (una altra sèrie de l’oest americà emesa entre 2004 i 2006), Hell on wheels esdevé un producte imprescindible per als seguidors del gènere i els amants de les sèries ben construïdes.

SPARTACUS

1-Spartacus: Blood and Sand (Sangre y Arena) 2010/13 capítols.
2-Spartacus: Gods of the Arena (Dioses de la Arena 2011/6 capítols.
3-Spartacus: Vengeance (Venganza) 2012/10 capítols.

Creada per Steven S. DeKnight (va treballar a Smallville i Buffy Caçavampirs) Dirigida per Michael Hurst (va dirigir capítols d’Hercules i Xena), Rick Jacobson i Jesse Warn. Intèrprets: Andy Whitfield (2011), Liam McIntyre (2012), Lucy Lawless, John Hannah, Peter Mensah, Manu Bennett, Viva Bianca, Erin Cummings.
Emissió: Cuatro. Net.

Crítica:
Sèrie de televisió que repassa la vida del famós gladiador rebel Espartac (113 a.c - 71 a.c originari de la Tràcia, actualment Bulgària, Grècia i Turquia). La sèrie també mostra la vida i peripècies dels seus companys gladiadors i dels romans més pròxims a Espartac: Batiatus, Crixus, Gannicus, Oenomaus, Gaius Claudius Glaber, etc.

La sèrie es va rodar a Nova Zelanda (com altres sèries i pel·lícules que cerquen una ambientació diferent, com per exemple: El Senyor dels Anells) i destaca per l’ús continuat d’efectes especials molt semblants als de l’exitosa  pel·lícula 300 o fins i tot també a Sin City. La seva estètica ens barreja còmic i cinema des d’un punt de vista d’allò més èpic i emocionant.
Destaquem la gran quantitat de sang i fetge a la sèrie, a més a més de mutilacions i càstigs corporals de tota mena.
ADVERTÈNCIA: hi ha una gran quantitat d'escenes amb nus i sexe explícit.
Inicialment, la sèrie fou renovada per fer la segona temporada, però les gravacions dels nous capítols foren aturades ja que al protagonista Andy Whitfield (qui interpretava a Spartacus), li fou diagnosticat un càncer. Aleshores es va anunciar que es filmaria una preqüela de la sèrie, titulada Spartacus: Gods of the Arena (l’origen del ludus, l’escola de gladiadors del romà Batiatus).
Malauradament Andy Whitfield va morir l’11 de setembre del 2012 i Liam McIntyre va acabant substituint-lo a la (de moment) darrera part de la sèrie: Spartacus:Vengeance.
A Spartacus hi trobem lluites constants, però hi ha d’altres elements que la converteixen en una sèrie imprescindible, ja que també ens ofereix intrigues de tota mena, una ambientació captivadora, unes interpretacions a l’alçada de les circumstàncies, i una història verídica que ha esdevingut un mite que ha arribat als nostres dies. La veritat es que si us va agradar la cinta 300, de ben segur Spartacus us encantarà i us enganxarà fins a final.
Per cert, tot i que la sèrie només té 3 temporades, això no significa que s’expliqui completament la vida del mític gladiador. De fet, al tractar-se d’un personatge històric del qual es pot trobar molt informació, sabem que encara hi ha la possibilitat de produir-ne més capítols per arribar a explicar el seu desenllaç.