LINCOLN

Any: 2012 Gènere: Drama-Històric País: Estats Units
Títol Original: Lincoln Estrena: 18 de gener de 2012
Direcció: Steven Spielberg Producció: Kathleen Kennedy/Steven Spielberg  Guió: Tony Kushner  Música: John Williams Fotografia: Janusz Kamiński
Intèrprets: Danniel Day-Lewis, Sally Field, Joseph Gordon-Levitt-David Strathairn i Tommy Leee Jones.


Crítica:
Drama Històric que tracta sobre els darrers mesos de presidència d’Abraham Lincoln i l’aprovació de la famosa tretzena esmena a la Constitució dels Estats Units, que suposà l’abolició de l’esclavitud al país.

Lincoln és un film polític i biogràfic, centrat en els esforços del setzè president dels Estats Units per tal de que no es descartés la seva Proclamació d’Emancipació de l’any 1863 un cop finalitzada la Guerra Civil Americana.
El gener de l’any 1865 aconseguia que la Càmera de Representants dels Estats Units debatés i aprovés la fi de l’esclavatge.
Així doncs, estem davant d’una pel•lícula bolcada plenament en el debat i el discurs de l’època: els esclaus i la guerra entre el nord i el sud.
Spielberg s’allunya del que ens té acostumat i transfereix tot el pes de la cinta als actors. Això significa que ha treballat en un projecte encaminat a elevar la figura d’un dels presidents més controvertits de la Història Americana convertint-lo en una mena de mite.
No obstant, no té cap mena de pudor en mostrar un sistema polític corrupte i interessat, força allunyat de la ciutadania.
El missatge de la cinta ens ve a dir que la fi justifica els mitjans, per molt foscos que siguin.
Tot i que estem davant d’una producció molt ben ambientada i bastant documentada, passa de puntetes en alguns aspectes més privats i controvertits de la vida de Lincoln; com ara la seva suposada homosexualitat i els seus presumptes amants.
En tot cas, cal a dir que si bé el càsting aconsegueix un nivell excepcional, no es pot dir que la pel•lícula ens aporti res de nou que no haguem vist ja en algunes produccions televisives, sèries i documentals ambientats en aquell període.

Lincoln és un producte molt interessant per als nord-americans i per a tots aquells espectadors àvids de política internacional i grans admiradors dels exercicis d’oratòria i del dret en general.

ZERO DARK THIRTY

Any: 2012 Gènere: Thriller-Drama País: Estats Units Títol Original: Zero Dark Thirty Estrena: 4 de desembre de 2012
Direcció: Kathryn Bigelow Hooper Producció: Columbia Pictures
Guió: Michael Boal Música: Alexandre Desplat Fotografia: Greig Fraser
Intèrprets: Jessica Chastain, Joel Edgerton, Taylor Kinney, Kyle Chandler, Jennifer Ehle, Mark Strong, Chris Pratt.

Crítica:

Thriller que ens explica detalladament l’operació que va acabar amb la vida d’Osama Bin Laden, líder d’Al Qaeda.
Zero Dark Thirty fa referència a l’hora en que tingué lloc la missió: les 00:30 de la matinada de l’1 de maig del 2011. Aleshores, el grup d’èlit SEAL dels marins nord-americans va llançar un atac al domicili pakistanès del terrorista més buscat arreu del món.

“La noche más oscura” repassa, durant els 157 minuts de durada del film, totes les operacions que van tenir lloc arran dels atemptats de l’11 de setembre a fi de capturar i/o eliminar Osama Bin Laden.

“Zero Dark Thirty” és una mena de documental realista que explica detalladament els procediments usats pels serveis d’intel·ligència dels Estats Units en la seva estratègia per acabar amb qualsevol amenaça terrorista fonamentalista islàmica. 
La pel·lícula detalla les investigacions, les tortures, els seguiments, les escoltes, les accions bèl·liques realitzades, etc. sense cap mena d’embut.
La tasca periodística de la directora de “En terra hostil”, Kathryn Bigelow, es barreja amb pinzellades intimistes que descriuen cadascun dels personatges que apareixen en aquest film.
El realisme i el rigorós treball confereixen a aquesta cinta de ficció força credibilitat, sobretot perquè en cap moment s’ha volgut caure en el patriotisme o l’èpica que sol atribuir-se a aquest tipus de produccions. De fet, tot ha estat minuciosament estudiat per tal de no caure en el parany de l’apologia del bel·licisme. Simplement vol mostrar les coses tal i com entenen que són prescindint de complexes o del políticament correcte.
“Zero Dark Thirty” carrega el pes interpretatiu principal sobre les espatlles de l’actriu Jessica Chastain, la qual reforça encara més la solidesa de la pel·lícula amb una interpretació sublim.
Bigelow aconsegueix transferir veracitat recolzant-se en informació de primera mà, tal i com s’anuncia al principi del film, és per això que a banda d’un parell d’escenes d’acció, hem d’estar predisposats a obrir bé els ulls i les orelles.

Finalment, tot i que al tràiler s’ha venut com un thriller d’acció, cal tenir en compte que és tracta d’una pel·lícula dirigida als amants de la política i l’estratègia. Així doncs, “La noche más oscura” és recomanable per a tots aquells espectadors interessats en saber com funcionen les coses dins i fora dels despatxos...

ELS MISERABLES

Any: 2012 Gènere: Musical/Drama País: Estats Units Títol Original: Les Misérables Estrena: 25 de desembre de 2012
Direcció: Tom Hooper Producció: Tim Bevan Guió: William Nicholson  Música: Claude-Michel Schönberg
Intèrprets: Ian Hugh Jackman, Russell Crowe, Anne Hathaway, Sacha Baron Cohen, Helena Bonham Carter, Eddie Redmayne, Aaron Tveit, Amanda Seyfried, Samantha Barks, etc.

Crítica:

El clàssic de Victor Hugo torna als cinemes en la versió cinematogràfica del musical.
Els Miserables ens explica la història de l’ex-presidiari Jean Valjean i el seu intent de redimir-se en la França del segle XIX.
L’incansable carceller Javert no oblidarà mai el passat del protagonista i el perseguirà durant anys impedint-li la possibilitat de reintegrar-se a la societat.

Recordem que el novel·lista Victor Hugo, per tal de construir els personatges que apareixen a Els Miserables, es va inspirar en Eugène François Vidocq; un delinqüent que va acabar convertint-se en policia i creador de la Sureté Nationale francesa.

Tom Hopper, director de l’exitosa cinta “El discurs del Rei”, s’estrena en el món dels musicals amb aquesta pel·lícula tant esperada per la crítica i el públic d’arreu del món.
La darrera versió d’aquest clàssic francès compta amb un repartiment molt sòlid i esforçat, que recull alguna veu d’allò més interessant (com la de la jove Samantha Barks).
Els Miserables ha estat un dels projectes més importants d’aquest any, però si pretenia traslladar l’espectacularitat del musical al cinema no ho ha aconseguit completament en aquesta ocasió.
De fet, lamentablement, tot i el gran treball del càsting,  ni tant sols ha superat l’anterior versió cinematogràfica que va fer el director danès Bille August l’any 1998 (amb Liam Nesson, Geoffrey Rush, Uma Thurman i Claire Danes).
L’excessiu ús dels primers plans, alguns bruscos moviments de la càmera, i la introducció d’escenes còmiques en un drama clàssic, han estat apostes que poden haver contribuït negativament en l'acollida d’aquest film.
De fet també és important tenir en compte que, en principi, Els Miserables és un musical només apte per als amants dels musicals, i que s’hauria de veure en versió original i en una sala molt adequada, en cas contrari passarà bastant desapercebuda per a l’espectador i, fins i tot, en certs moments pot resultar una mica avorrida.
Probablement els grans aficionats als musicals hi trobaran a faltar la màgia i l’essència. D’altra banda, tots aquells espectadors curiosos no acostumats a aquest gènere, no hi acabaran de connectar.

Cal a dir que Els Miserables no és una mala pel·lícula, de fet compta amb alguns moments força emotius, i la seva qualitat és inqüestionable. Simplement, s’esperava molt més d’aquest colós cinematogràfic.