EL MISSATGER

Any: 2013 Gènere: Acció/Thriller/Drama País: EUA Títol Original: Snitch Direcció: Ric Roman Waugh Productora: Exclusive Media Group / Imagenation Abu Dhabi FZ Guió: Ric Roman Waugh, Justin Haythe Fotografia: Dana Gonzales Música: Antonio Pinto Intèrprets: Dwayne "The Rock" Johnson,  Jon Bernthal,  Susan Sarandon,  Nadine Velazquez,  Harold Perrineau.
 

Crítica:

Un pare, veu trastocat el seu món quan s’assabenta que el seu fill adolescent pot ser condemnat a 30 anys de presó per un delicte relacionat amb el narcotràfic.
Per tal de reduir la pena, acabarà infiltrant-se entre els traficants més perillosos dels Estats Units i Mèxic.

El director Ric Roman torna a oferir-nos una història que ens parla sobre la injustícia i les imperfeccions del sistema judicial nord-americà: Si amb Criminal (2008) denunciava les condemnes derivades de l’ús de la defensa pròpia, en aquesta ocasió ens explica les incoherències d’una llei desproporcionada envers el grau de delicte que s’ha comès.

No podem obviar que, tot i que el guió pertany al mateix Ric Roman, es tracta d’una pel·lícula basada en fets reals. És per això, que és més propera al drama que no pas als altres gèneres.
El Missatger és una cinta que aprofundeix en els personatges, i que treballa a fons les tensions provocades per les situacions límit. Es podria dir que és un correcte retrat de la realitat que ens descriu un cas, allunyant-se de l’acció excepte en allò estrictament necessari.
El treball del càsting és notable, sobretot l’esforç realitzat per Dwayne "The Rock" Johnson (“Hobbs” a Fast and Furious 6)  i  Jon Bernthal (“Shane” a The Walking Dead) més habituals en productes on els requisits interpretatius no són gaire exigents.
El film és un exercici de profunditat i entreteniment. Destaca pel missatge que ofereix a l’espectador i la seva naturalitat.
Sense pretensions, i amb un guió senzill però ben elaborat,  El Missatger es configura com una pel·lícula carregada de bones intencions i recomanada per a tots els públics malgrat les comprensibles dosis de violència que s’associen inevitablement al món de les drogues.

Veure plorar Dwayne "The Rock" Johnson no té preu. Si a més a més comparteix pla amb  Susan Sarandon és tota una anècdota...

Després de títols com Fast and furious 6 (2013), Rompedientes (2010), o Sed de Venganza (2010), costava recordar “The Rock” en un paper tant elaborat.
De fet, va ser l’any 2006 quan l’actor nord-americà d’origen samoà sorprenia el públic amb la seva interpretació a La vida en juego (Gridron Gang): on obtenia el paper protagonista en un drama esportiu, també basat en fets reals, que explicava el rol que jugava l’esport en la reinserció de joves problemàtics.
No us deixeu enganyar pel tràiler: El missatger és una producció digne i treballada, comparteix valors i genera controvèrsia...no espereu trobar-hi la típica pel·lícula d’acció on el protagonista esdevé un heroi a base de cops de puny i bona punteria.

EL GRAN GATSBY

Any: 2013 Gènere: Drama País: Austràlia-EUA Títol Original: The Great Gatsby Direcció: Baz Luhrman Productora: Warner Bros. Pictures / Bazmark Films Guió: Baz Luhrmann, Craig Pearce (Novel·la: Scott Fitzgerald, publicada el 1925) Fotografia: Simon Duggan Música: Craig Armstrong Intèrprets: Leonardo DiCaprio,  Tobey Maguire,  Carey Mulligan,  Joel Edgerton,  Isla Fisher.

Crítica:

Adaptació de la novel·la homònima d’ F. Scott Fitzgerald. A l’alta societat nord-americana dels anys 20, un milionari excèntric anomenat Gatsby causa furor per les seves espectaculars festes. No obstant, tot i la majestuositat dels seus actes, l’home viu obsessionat per un amor de joventut.

El Gran Gatsby és una adaptació del clàssic protagonitzat per Robert Redford i Mia Farrow l’any 1974. La pel·lícula ens parla del somni americà, de l’amor, de l’optimisme i de la superació.
En aquesta ocasió, ens trobem davant d’una superproducció que s’esforça en recrear el Nova York dels anys 20 amb un toc musical actual (Lana del Rey amb el tema “Young and beautiful”, i d’altres artistes contemporanis: Jay-Z, Fergie, Will.i.am, Beyoncé, Florence + The Machine, etc.).
L’espectacularitat de la posada en escena destaca per sobre de tot. A més a més, compta amb un càsting a l’alçada de les circumstàncies, i amb un guió prou elaborat i interessant com per captar l’atenció de l’espectador durant els 143 minuts que dura aquest espectacle audiovisual.
L’acurada direcció i una selecció d’extravagants imatges aconsegueixen submergir-nos de ple en l’ambient que se’ns descriu a través dels estímuls visuals i sonors que ens acompanyen al llarg de l’experiència.
El Gran Gatsby de Baz Luhrman barreja vulgaritat i luxe, però mai perd l’essència de Fitgerald malgrat les llicències que es permet. De fet, hi ha moments que ens evocaran certs video clips musicals o fins i tot altres títols del director, com ara: Moulin Rouge (2001). Però res impedirà que gaudim de l’experiència i obviem alguns detalls més propis del segle XXI que no pas de principis del segle XX.

El Gran Gatsby és una bona pel·lícula. No hi ha res que trontolli en la construcció d’aquest film: ni la direcció, ni el guió, ni la interpretació, ni la fotografia, ni la banda sonora, ni el vestuari...res es deixa a l’atzar.
A més a més, veurem un Leonardo Di Caprio en plena forma, el qual ens recordarà els actors més clàssics en la seva encarnació de Gatsby.
Tot i això, no hem d’oblidar que aquesta producció, carregada d’ingeni i de màgia, pretén apropar-se a una nova generació d’espectadors i, a l’hora,  retre homenatge a un altre tipus de cinema més genuïnament americà.
Finalment cal destacar que aquesta cinta és una de les pel·lícules imprescindibles d’aquest any...

OBLIVION

Any: 2013 Gènere: Ciència Ficció País: Estats Units Títol Original: Oblivion Direcció: Joseph Kosinski Productora: Universal Pictures
Guió: Joseph Kosinski, William Monahan (Novel·la Gràfica: Joseph Kosinski) Fotografia: Claudio Miranda Música: M83 Intèrprets: Tom Cruise, Nikolaj Coster-Waldau, Morgan Freeman, Olga Kurylenko.

Crítica:

L’any 2073, després d’una guerra amb extraterrestres, la Terra va quedar semi destruïda i la majoria de la població va haver de ser evacuada.
Jack Harper és un tècnic encarregat del manteniment dels drons que vetllen per la seguretat mentre s’extreuen els recursos vitals del planeta.
Un dia, una nau espacial s’estavella a la superfície deixant-hi una supervivent que provocarà que sorgeixin alguns interrogants...

Jospeh Kosinski, conegut per dirigir el film Tron: Legacy (2010), porta a la gran pantalla una novel·la gràfica que va començar a escriure l’any 2005.

A primera vista, Oblivion esdevé una pel·lícula de ciència ficció i d’aventures dissenyada expressament per entretenir tots els públics i, a la vegada, aconseguir una recaptació que justifiqui la multimilionària inversió que s’ha realitzat amb la contractació de l’estrella cinematogràfica Tom Cruise i la inclusió d’uns efectes especials de primera categoria.
No obstant, i malgrat els habituals prejudicis que provoquen aquesta mena de productes, Oblivion acaba sorprenent...
Evidentment no es tracta de la pel·lícula més original de la història, ja que el seu argument ens evoca el d’altres films similars (com ara Moon (2009)), però s’ha de reconèixer que s’ha fet la feina ben feta en tots els sentits: el càsting qualla a la perfecció, la fotografia de Claudio Miranda ens submergeix plenament en l’ambient post-apocalíptic, els ginys mecànics i les naus són interessants, l’estació on viuen els protagonistes (piscina inclosa) té un disseny atractiu i futurista, etc.
Malgrat tenir un començament un xic desesperançador, carregat de tòpics i de referències al denominat american way of life, aviat l’espectador connectarà amb el fil de la història i s’implicarà en els esdeveniments que van succeint.

Finalment, després de Looper (2012) i de la decepció que va suposar l’esperada Prometheus (2012), els amants de la bona ciència ficció i de les aventures quedaran força satisfets amb aquest blockbuster.

A més a més, tots aquells seguidors i seguidores de Tom Cruise comprovaran que l’actor segueix al 100% tant a nivell físic com interpretatiu.
Així doncs, Oblivion és una cinta recomanable, ja que aconsegueix situar el gènere al lloc que li correspon a través d’un guió lògic i d’una posada en escena de nivell.

 

TESIS SOBRE UN HOMOCIDIO

Any: 2013 Gènere: Thriller País: Argentina Títol Original: Tesis sobre un homicidio Direcció: Hernán A. Golfrid Productora: BD Cine-Tornasol Films
Guió: Patricio Vega (Novel·la: Diego Paszkowski) Fotografia: Rodrigo Pulpeiro Música: Sergio Moure Intèrprets: Ricardo Darín, Alberto Ammann, Arturo Puig, Calu Rivero, Mara Bestelli.

Crítica:

Roberto Bermúdez, advocat i professor especialitzat en Dret Penal, creu que Gonzalo, un dels seus alumnes més destacats, és l’autor de l’assassinat d’una jove comès just davant de la seva classe a la Facultat de Dret.

Aquesta pel·lícula està basada en la novel·la “Tesis sobre un homicidio”, de l’escriptor Diego Paszkowski. L’obra va guanyar el Premi de novel·la del diari argentí La Nación, l’any 1998.

La cinta ens descriu un personatge principal, en Roberto, obsessionat amb la culpabilitat d’en Gonzalo, un alumne amb el qual compateix certa relació gràcies a l’amistat que l’unia amb els pares del noi.
Cal destacar les influències del cinema policíac nord-americà en la construcció de la personalitat del professor; practica la boxa, beu whisky, està divorciat, s’emborratxa freqüentment, truca a l’ex dona a altes hores de la matinada, etc.
L’essència americana també és present al llarg de la història a través de la banda sonora i el muntatge d’algunes escenes que ens evocaran records d’altres títols similars.
Pel que fa al càsting, Ricardo Darín segueix en plena forma a nivell interpretatiu, i es pot dir que acapara pràcticament tota l’atenció. De fet, en Roberto Amman no pot aprofundir massa en el seu personatge, a banda d’alguns diàlegs que serveixen per agreujar les sospites sobre els instints criminals d’en Gonzalo.
Tot i que les intencions del director són clares, la narració dels esdeveniments no acaba de quallar, sobretot en el seu desenllaç.
A més a més, hi ha un comportament sorprenent per part de la germana de la noia assassinada i de la Facultat de Dret a l’hora d’afrontar el crim. De fet, dóna la impressió que només en Roberto està dolgut i preocupat per resoldre el cas.

És possible que el salt a la gran pantalla de la novel·la original no hagi estat del tot satisfactori donades les expectatives creades i el repartiment implicat.
Així doncs, el producte final no destaca en cap aspecte si el comparem amb d’altres, resultant bastant previsible i reincidint en alguns clixés ja clàssics.
Sigui com sigui és curiós veure com el cinema argentí competeix en el camp del cinema més comercial tot i les seves òbvies limitacions.
Finalment, cal a dir que la pel·lícula de ben segur agradarà als seguidors del sempre talentós Ricardo Darín, i pot ser que entretingui als més incondicionals del gènere.

LA TRAMA

Any: 2013 Gènere: Thriller-Acció País: Estats Units Títol Original: Broken city Durada: 109 min Direcció: Allen hugues Productora: 20th century fox Guió: Brian Tucker Fotografia: Ben Serin Música: Joseph S. DeBeasi Intèrprets: Mark Wahlberg, Russell Crowe, Catherine Zeta-Jones, Jeffrey Wright, Barry Pepper.

Crítica:

Billy Taggart és apartat del cos de policia després d’haver assassinat un delinqüent. Amb el temps en Billy refà la seva vida treballant com a detectiu privat, però un dia l’alcalde de Nova York li encarrega seguir la seva esposa i la investigació va més enllà d’un cas de simple infidelitat.

Mark Wahlberg, Russel Crowe i Catherine-Zeta Jones encapçalen el repartiment d’aquesta cinta que ens parla de corrupció i violència.

Allen Hugues ens mostra les entranyes dels negocis bruts d’una de les ciutats més important del món; Nova York.
La pel·lícula ens situa a l’actualitat, tot i que alguna cosa en l’ambientació i la manera de fer sembla transportar-nos a altres temps.
Es podria dir que “La Trama” és, com ja hem vist en més d’una ocasió, un producte ben elaborat però que no aporta cap dosis d’originalitat al tema tractat.
Probablement, el més interessant del film, malgrat les limitacions del guió, és l’enfrontament entre Wahlberg i Crow, per cert....un Russel Crow que ha aconseguit, en poc temps, despendre’s del clixé de mascle alfa per consolidar-se com a un actor de pes (No us perdeu el seu paper a “Els Miserables”).
A més a més “La Trama” configura una història poc sòlida, carregada de tòpics i estereotips, i amb un desenllaç més que previsible.
Es podria dir que és una llàstima no haver incidit més en la construcció d’aquesta pel·lícula, que no acaba d’aprofitar plenament el talent dels seus actors.

Sigui com sigui estem davant d’un film que pot resultar relativament interessant tenint en compte la globalització de la corrupció. Alhora contribueix a aquesta sensació col·lectiva de que el món s’enfonsa a causa de la impunitat amb la que actuen alguns responsables polítics.

A GOOD DAY TO DIE HARD (La Jungla 5).

Any: 2013 Gènere:Thriller-Acció País: Estats Units Títol Original: A Good Day to Die Hard - Die Hard 5 (Die Hard V) Durada: 97 min Direcció: John Moore Producció: 20th Century Fox Guió: Skip Woods Fotografia: Jonathan Sela Música:Marco Beltrami Intèrprets: Bruce Willis, Jai Courtney, Sebastian Koch, Mary Elizabeth Winstead, Julia Snigir.

Crítica:

John McClane viatja a Moscú per visitar al seu fill Jack, el qual es troba retingut en una presó russa acusat d’assassinat. Però les coses no són el que semblen, i aviat pare i fill es veuran implicats en una conspiració que podria provocar una guerra.
Bruce Willis es torna a posar la seva característica samarreta interior blanca per lluitar contra el crim organitzat, però aquesta vegada ho farà acompanyat de Jai Courtney, un dels protagonistes de la sèrie Spartcus.
Després de 6 anys, ens arriba l’esperada cinquena part d’una de les franquícies més exitoses dels anys 80. I es que des de l’any 1986, quan va haver-hi l’atac terrorista a l’edifici Nakatomi Plaza, ha plogut molt.
Recordem que Bruce Willis tenia 31 anys, quan protagonitzava la primera part d’aquesta nissaga cinematogràfica. En aquesta ocasió, que sembla ja la definitiva, interpreta a un heroi d’acció a l’edat de 57 anys.
La pel·lícula conté escenes carregades d’efectes especials espectaculars, sobretot les que tenen a veure amb els helicòpters de combat russos Mil Mi 24 i Mil Mi 26. A més a més, també hi trobarem un repertori de frases i diàlegs graciosos que giren al voltant de les vacances, l’edat i les desastroses experiències de John McClane.
La Jungla: un buen día para morir, sembla pretendre un relleu generacional pare-fill, i és evident que els fans de La Jungla no podran evitar la comprensible temptació de veure aquest últim capítol, i això ja assegura una taquilla molt respectable.

Lamentablement és probable que estiguem davant de la pitjor entrega de la sèrie, sobretot perquè perd bona part de l’essència i la irreverència que caracteritzava les altres històries.

En tot cas, a l’igual que va passar amb la darrera entrega d’Indiana Jones, és molt difícil que en McClane junior aconsegueixi reunir un nombre suficient de seguidors com per encapçalar una suposada sisena part en solitari.
Tot i això cal reconèixer que La Jungla: un buen día para morir és una cinta potent i veritablement entretinguda, siguis o no siguis fan. No obstant caldria preguntar-se, com ja va passar amb Arma Letal 4 o Rocky 6, si era realment necessari posar en perill aquesta llegenda del cel·luloide.

L'ÚLTIM DESAFIAMENT

Any: 2013 Gènere: Thriller-Acció-Comèdia País: Estats Units Títol Original: The last stand Durada: 107 min Direcció: Kim Ji-woon Producció: Lionsgate Films Guió: Jeffrey Nachmanoff, Andrew Knauer Fotografia: Ji-yong Kim Intèrprets: Arnold Schwarzenegger, Eduardo Noriega, Forest Whitaker, Johnny Knoxville.

Crítica:

Un perillós narcotraficant sentenciat a mort aconsegueix escapar i es dirigeix cap a Mèxic a tota velocitat per fugir de la justícia. Només el sheriff d’un petit poble fronterer s’interposarà entre el delinqüent i la llibertat.

Arnold Schwarzenegger torna a encapçalar una producció cinematogràfica després d’anys d’inactivitat a banda d’alguna aparició fugaç en pel·lícules com “Els mercenaris” o “La volta al món en 80 dies”.

En aquesta ocasió, l’actor d’origen austríac es presta a una mena d’auto-paròdia de si mateix en un film amb evidents reminiscències de western.
“El último desafío” és una cinta d’acció i a la vegada una comèdia on el director coreà no estalvia en pólvora, persecucions i explosions de tots colors.
L’estil d’aquesta pel·lícula ens evoca a altres temps, on el fil argumental era el menys important i on l’entreteniment era el primordial.
La veritat es que el film esdevé una mena de caricatura d’una pel·lícula d’acció seriosa, aconseguint que l’espectador gaudeixi del patetisme de certes situacions i diàlegs.
De fet hi ha vegades que fins i tot un és capaç d’adonar-se que el protagonista llegeix descaradament molts dels surrealistes diàlegs que, en teoria, ha d’interpretar.
Evidentment amb la intervenció de personatges com Johnny Knoxville (més conegut com el protagonista de Jackass), la presència d’ Eduardo Noriega o Forest Whitaker esdevé irrellevant i anecdòtica.

“El último desafío” és una pel·lícula entretinguda i graciosa, però no es pot prendre seriosament de cap manera.
Probablement haurem d’esperar a l’estrena de “Terminator 5” si la nostra intenció és veure un Arnold Schwarzenegger més centrat en un paper. Sigui com sigui, la seva sola presència a l’escenari després de tant de temps és d’agrair.