Any: 1987 Gènere: Acció País: Estats Units Format: Color Durada: 97 minuts Títol Original: The Lost Boys
Direcció: Joel Schumacher Producció: Harvey Bernhard Guió: Jeffrey Boam / James Jeremias / Janice Fischer Fotografia: Michael Chapman Música: Thomas Newman
Intèrprets: Jason Patric (Michael) Corey Haim (Sam) Dianne Wiest (Lucy) Kiefer Sutherland (David) Jami Gertz (Star) Corey Feldman (Edgar)
Crítica:
Una família decideix traslladar-se a una ciutat costera anomenada Santa Carla.
Quan el germà gran (Michael) s’enamora perdudament de la novia del cap d’un grup de joves de la platja, comencen els maldecaps familiars.
Aviat descobriran que els joves estan relacionats amb un seguit d’ estranyes i inexplicables desaparicions.
The Lost boys (Joves ocults) fou estrenada l’any 1987 com una comèdia de terror dirigida a un públic adolescent àvid d’aventures i d’històries vampíriques.
Malgrat comptar amb un repartiment de luxe, d’uns bons efectes especials i d’una posada en escena inoblidable, no va aconseguir l’audiència esperada a causa d’un títol ambigu que no va despertar l’interès dels espectadors.
Amb el temps The Lost boys es convertiria en una pel·lícula mítica i en tot un fenomen audiovisual.
L’estètica, la banda sonora, i una història aparentment senzilla aconseguiren atrapar a una legió d’incondicionals que anava creixent a mesura que passaven els anys.
Imprescindible resulta el tema original de Gerard McMann “Cry little sister” o la versió de la cançó de The doors “People are strange” (si us hi fixeu, a la cova dels joves hi ha una imatge del mateix Jim Morrison).
Aquest film compta amb una direcció que aconsegueix traslladar l’emoció dels vídeos musicals a la pantalla gran, així com transmetre un missatge i una estètica generacional que encara avui dia es té com a referent en el cinema de vampirs: rebel·lia, rock and roll, violència, cuir negre, ulleres de sol, etc.
Estem davant dels primers no morts moderns que trenquen amb els clixés encartonats del vampir clàssic per excel·lència. Una autèntica joia de culte dels anys vuitanta...
Malgrat comptar amb un repartiment de luxe, d’uns bons efectes especials i d’una posada en escena inoblidable, no va aconseguir l’audiència esperada a causa d’un títol ambigu que no va despertar l’interès dels espectadors.
Amb el temps The Lost boys es convertiria en una pel·lícula mítica i en tot un fenomen audiovisual.
L’estètica, la banda sonora, i una història aparentment senzilla aconseguiren atrapar a una legió d’incondicionals que anava creixent a mesura que passaven els anys.
Imprescindible resulta el tema original de Gerard McMann “Cry little sister” o la versió de la cançó de The doors “People are strange” (si us hi fixeu, a la cova dels joves hi ha una imatge del mateix Jim Morrison).
Aquest film compta amb una direcció que aconsegueix traslladar l’emoció dels vídeos musicals a la pantalla gran, així com transmetre un missatge i una estètica generacional que encara avui dia es té com a referent en el cinema de vampirs: rebel·lia, rock and roll, violència, cuir negre, ulleres de sol, etc.
Estem davant dels primers no morts moderns que trenquen amb els clixés encartonats del vampir clàssic per excel·lència. Una autèntica joia de culte dels anys vuitanta...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada