Any: 2007Gènere: Terror País: Espanya / MèxicFormat: ColorDurada: 100 minutsTítol original: El OrfanatoEstrena 11/Oct/2007
Direcció: Juan Antonio Bayona Producció: Joaquín Padro / Mar Targarona / Guillermo del Toro / Álvaro Augustín Guió: Sergio G. Sánchez Fotografia: Óscar Faura Música: Fernando Velázquez
Intèrprets:
Belén Rueda (Laura), Fernando Cayo (Carlos), Roger Príncep (Simón), Geraldine Chaplin (Aurora), Montserrat Carulla (Benigna), Mabel Rivera (Pilar), Alejandro Camps (Víctor), Andrés Gertrudix (Andrés).
Crítica:
Laura torna a l’orfanat que la va acollir quan era petita per tal de muntar-hi una residència d’acollida per a infants discapacitats amb l’ajuda del seu marit Carlos.
Tot es complicarà quan el seu fill Simón comenci a percebre estranyes presències fruit d’un passat misteriós.
Juan Antonio Bayona, un realitzador publicitari, s’estrena com a director amb aquesta cinta co-produïda pel veterà cineasta Guillermo del Toro.
La pel·lícula està basada en el curtmetratge de terror “7337” (2000) del mateix guionista Sergio G. Sánchez.
Podem afirmar, sense cap mena de dubte, que ens trobem davant d’una història ben dirigida i amb una estructura narrativa coherent. A més a més, compta amb una ambientació força acurada que aconsegueix submergir l’espectador en l’atmosfera terrorífica indispensable per a aquesta mena de films.
No obstant això, la pel·lícula no destaca precisament per la seva originalitat i resulta totalment previsible en tot moment.
El gènere de terror basat en les “conspiracions” d’ultratomba porta anys a les cartelleres cinematogràfiques d’arreu del món: Dark water (2005) (“Honogurai mizu no soko kara”-2002-), The ring (2002) (“Ringu” -1998-), El internado (“Saint Ange”-2004-), etc.
En totes aquestes, per exemple, s’acaba trobant el “cos del delicte” i la darrera (El internado “Saint Ange”-2004-) fins i tot coincideix sospitosament en l’ambientació i el desenllaç del film analitzat.
Així doncs, les similituds entre elles i aquesta producció són proves irrefutables.
Probablement El orfanato hagués tingut una repercussió superior si s’hagués estrenat, com a mínim, 5 anys abans. Tot i això, ja sigui perquè és una pel·lícula espanyola o pels mèrits del director, ha recollit una bona publicitat i unes excel·lents crítiques.
El fet de recrear un mateix producte eternament es paga amb el desgast de l’espectador.
Si durant bastant temps els thrillers esdevenien la punta de llança del cinema (recordem, per exemple, l’impacte de Seven -1995-), en la darrera etapa s’ha optat pel cinema d’ensurts basat en esperits reveladors.
Ens trobem davant una cinta correcte, és cert, però personalment i sense ser un visionari ha estat tal i com me l’havia imaginat abans d’entrar a la sala...
Direcció: Juan Antonio Bayona Producció: Joaquín Padro / Mar Targarona / Guillermo del Toro / Álvaro Augustín Guió: Sergio G. Sánchez Fotografia: Óscar Faura Música: Fernando Velázquez
Intèrprets:
Belén Rueda (Laura), Fernando Cayo (Carlos), Roger Príncep (Simón), Geraldine Chaplin (Aurora), Montserrat Carulla (Benigna), Mabel Rivera (Pilar), Alejandro Camps (Víctor), Andrés Gertrudix (Andrés).
Crítica:
Laura torna a l’orfanat que la va acollir quan era petita per tal de muntar-hi una residència d’acollida per a infants discapacitats amb l’ajuda del seu marit Carlos.
Tot es complicarà quan el seu fill Simón comenci a percebre estranyes presències fruit d’un passat misteriós.
Juan Antonio Bayona, un realitzador publicitari, s’estrena com a director amb aquesta cinta co-produïda pel veterà cineasta Guillermo del Toro.
La pel·lícula està basada en el curtmetratge de terror “7337” (2000) del mateix guionista Sergio G. Sánchez.
Podem afirmar, sense cap mena de dubte, que ens trobem davant d’una història ben dirigida i amb una estructura narrativa coherent. A més a més, compta amb una ambientació força acurada que aconsegueix submergir l’espectador en l’atmosfera terrorífica indispensable per a aquesta mena de films.
No obstant això, la pel·lícula no destaca precisament per la seva originalitat i resulta totalment previsible en tot moment.
El gènere de terror basat en les “conspiracions” d’ultratomba porta anys a les cartelleres cinematogràfiques d’arreu del món: Dark water (2005) (“Honogurai mizu no soko kara”-2002-), The ring (2002) (“Ringu” -1998-), El internado (“Saint Ange”-2004-), etc.
En totes aquestes, per exemple, s’acaba trobant el “cos del delicte” i la darrera (El internado “Saint Ange”-2004-) fins i tot coincideix sospitosament en l’ambientació i el desenllaç del film analitzat.
Així doncs, les similituds entre elles i aquesta producció són proves irrefutables.
Probablement El orfanato hagués tingut una repercussió superior si s’hagués estrenat, com a mínim, 5 anys abans. Tot i això, ja sigui perquè és una pel·lícula espanyola o pels mèrits del director, ha recollit una bona publicitat i unes excel·lents crítiques.
El fet de recrear un mateix producte eternament es paga amb el desgast de l’espectador.
Si durant bastant temps els thrillers esdevenien la punta de llança del cinema (recordem, per exemple, l’impacte de Seven -1995-), en la darrera etapa s’ha optat pel cinema d’ensurts basat en esperits reveladors.
Ens trobem davant una cinta correcte, és cert, però personalment i sense ser un visionari ha estat tal i com me l’havia imaginat abans d’entrar a la sala...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada