Any: 2007 Gènere: Drama País: Espanya Format: Color Durada: 130 minuts Títol Original: La Soledad Estrena:1/Juny/2007
Direcció: Jaime Rosales Producció: José María Morales / Jaime Rosales / Ricard Figueras Guió: Jaime Rosales / Enric Rufas
Intèrprets:
Sonia Almarcha (Adela) Petra Martínez (Antonia) Miriam Correa (Inés) María Bazán (Helena) Nuria Mencía (Nieves) Jorge Bosch (Carlos) José Luis Torrijo (Pedro) Jesús Cracio (Manolo)
Crítica:
La Soledad és la història de dues dones: Adela i Antonia.
L’Adela és una noia separada que viu en un tranquil poble amb el seu fill Miguelito.
Cansada de la monotonia decideix marxar a Madrid, on compartirà pis amb en Carlos i la Inés.
L’Antonia viu a Madrid on regenta un petit supermercat i té 3 filles: Inés, Nieves i Helena. L’harmonia familiar es veurà afectada per un càncer i els interessos econòmics.
Un 30% de la pel·lícula de “La soledad” ha estat rodat amb el sistema polivisió, i això és el que primer nota l’espectador. Segons el director, amb aquesta tècnica es vol explorar una nova forma de percepció: “Pienso que una de las funciones primordiales de toda creación artística es, precisamente, la de crear nuevas formas de percibir lo que quiere contar el artista. Por eso quise explorar la polivisión como nueva forma de percepción.”
També és curiós veure que a la cinta només hi ha plans fixes, enquadraments senzills, que el so que percebem és estrictament diegètic, etc.
La cinta reflecteix els diferents punts de vista i estats d’ànim dels protagonistes. Això s’aconsegueix sobretot mitjançant a la polivisió, els diàlegs, els silencis i el raccord rigorosament continu.
La història no és el més important de la cinta, sinó més aviat la manera en que arriba a l’espectador. La clau per entendre l’experiència proposada és doncs la percepció...
Tot i que la pel·lícula és molt realista pot arribar a confondre i resultar massa llarga per a l’espectador acostumat a un cinema més elaborat i mastegat per a la vista.
És per això que probablement n’hi hauria hagut suficient amb una durada inferior si el que es volia realment era impactar de ple en els sentits del receptor del missatge.
La simplicitat tècnica associada a la partició de la pantalla no és recomanable per a tots els públics. Així doncs, abans de veure aquesta proposta cal un exercici previ on es tingui ben present que es tracta sobretot d’un llargmetratge amb vocació de curtmetratge.
Direcció: Jaime Rosales Producció: José María Morales / Jaime Rosales / Ricard Figueras Guió: Jaime Rosales / Enric Rufas
Intèrprets:
Sonia Almarcha (Adela) Petra Martínez (Antonia) Miriam Correa (Inés) María Bazán (Helena) Nuria Mencía (Nieves) Jorge Bosch (Carlos) José Luis Torrijo (Pedro) Jesús Cracio (Manolo)
Crítica:
La Soledad és la història de dues dones: Adela i Antonia.
L’Adela és una noia separada que viu en un tranquil poble amb el seu fill Miguelito.
Cansada de la monotonia decideix marxar a Madrid, on compartirà pis amb en Carlos i la Inés.
L’Antonia viu a Madrid on regenta un petit supermercat i té 3 filles: Inés, Nieves i Helena. L’harmonia familiar es veurà afectada per un càncer i els interessos econòmics.
Un 30% de la pel·lícula de “La soledad” ha estat rodat amb el sistema polivisió, i això és el que primer nota l’espectador. Segons el director, amb aquesta tècnica es vol explorar una nova forma de percepció: “Pienso que una de las funciones primordiales de toda creación artística es, precisamente, la de crear nuevas formas de percibir lo que quiere contar el artista. Por eso quise explorar la polivisión como nueva forma de percepción.”
També és curiós veure que a la cinta només hi ha plans fixes, enquadraments senzills, que el so que percebem és estrictament diegètic, etc.
La cinta reflecteix els diferents punts de vista i estats d’ànim dels protagonistes. Això s’aconsegueix sobretot mitjançant a la polivisió, els diàlegs, els silencis i el raccord rigorosament continu.
La història no és el més important de la cinta, sinó més aviat la manera en que arriba a l’espectador. La clau per entendre l’experiència proposada és doncs la percepció...
Tot i que la pel·lícula és molt realista pot arribar a confondre i resultar massa llarga per a l’espectador acostumat a un cinema més elaborat i mastegat per a la vista.
És per això que probablement n’hi hauria hagut suficient amb una durada inferior si el que es volia realment era impactar de ple en els sentits del receptor del missatge.
La simplicitat tècnica associada a la partició de la pantalla no és recomanable per a tots els públics. Així doncs, abans de veure aquesta proposta cal un exercici previ on es tingui ben present que es tracta sobretot d’un llargmetratge amb vocació de curtmetratge.
1 comentari:
"La Soledad" sens dubte no deixa a l'espectador indiferent. Sembla que no passi res quan tot d'una aconteixements inesperats canvien els estats d'ànim dels personatges. Una barreja de sentiments que retrobem en la vida mateixa, transmesos per mitjà de la divisió simètrica de al pantalla, la polivisió. En realitat aquesta divisió ens parla de la fragilitat de les relacions i de la vida humana en general.
Una aposta artística original i profunda. Us la recomano.
Berta
Publica un comentari a l'entrada